Aquesta dita tan cata­lana no deu ser cone­guda arreu. El mexicà Javier Aguirre entre­na­dor de l'Espa­nyol després del seu tri­omf con­tra l'Ath­le­tic, per tem­pe­rar l'excés d'eufòria que s'havia gene­rat entre els seus segui­dors pel bon inici de la lliga, va dir que calia guar­dar els punts a la guar­di­ola per quan vin­gues­sin els mals moments. Que segur que arri­ba­rien, perquè els tri­omfs i les der­ro­tes van a rat­xes. Dit i fet, sem­blava acom­plir una vari­ant a la dita com és com­ple­tar-la amb “que prou de pressa que ve”. Perquè, tot seguit, l'Espa­nyol va per­dre a Vila-real i tres dies més tard a casa con­tra el Getafe. Cal subrat­llar que, en certa manera, Aguirre ho va faci­li­tar: veient els seus juga­dors can­sats per l'esforç con­tra l'Ath­le­tic, va fer can­vis, però no es va limi­tar a dos o tres, que seria el rao­na­ble per allò que quan una cosa va bé no la toquis gaire, sinó que en va fer vuit. Atra­pat pel rao­na­ment que a la seva plan­ti­lla tots els juga­dors tenien un nivell simi­lar ho va posar en pràctica sense valo­rar prou que, mal­grat que això fos cert, la pèrdua d'auto­ma­tis­mes per l'hàbit d'haver jugat junts molts par­tits era un pos­si­ble incon­ve­ni­ent. O pot­ser, bon conei­xe­dor de la lliga, va pen­sar que el de Vila-Real era un dels par­tits que es podia per­dre i va deci­dir que, per­dut per per­dut, se la jugava donant des­cans a molts juga­dors i, pro­vant els nous, pot­ser ho com­pen­sa­rien en el seu afany d'asso­lir la titu­la­ri­tat. El par­tit següent, tor­nant a mare les seves revo­lu­ci­ons, va veure com l'equip per­dia con­tra el Getafe. Segons com es miri, en els dos par­tits per­duts l'Espa­nyol va llui­tar molt i hau­ria pogut treure'n un resul­tat posi­tiu. Però tot l'enre­nou ha fet fer un pas enrere i és que hi ha una altra recepta que cal tenir en compte en la filo­so­fia del fut­bol i que prové del mes­tre holandès –ho sento Mar­tino–, que diu que el tri­omf s'asso­leix per l'acom­pli­ment de molts petits detalls, des de l'altura i la humi­tat de la gespa, a l'ade­quada durada de les con­cen­tra­ci­ons fins a la con­ser­vació de deter­mi­na­des dinàmiques.

Ja que con­si­de­rem cer­tes con­duc­tes, veiem com l'entre­na­dor del Barça també manté la línia de Guar­di­ola i Vila­nova en una cosa: can­viar (cas­ti­gar?) el juga­dor que ha fet un gol. Sem­pre que no sigui Messi, és clar. Ho vam veure dimarts con­tra el Cèltic. Cesc fa gol i el can­vien. Hi poden haver mol­tes expli­ca­ci­ons pun­tu­als, però com és ja una cons­tant, deu ser la volun­tat de demos­trar sem­pre l'auto­ri­tat de l'entre­na­dor. Que ningú s'ho cre­gui, que tot­hom és pres­cin­di­ble. Els gols els marca l'equip. El gole­ja­dor serà un o altre, és irre­lle­vant. Per posar una altra excepció, que això li expli­quin a Fal­cao...

Un altre tema can­dent és l'econòmic. Quan em vaig assa­ben­tar de la dada que un quilòmetre d'auto­pista costa aquí deu vega­des més que a Ale­ma­nya un s'adona de com fun­ci­ona i es lubrica tot el sis­tema. I em vaig esgar­ri­far quan, en unes decla­ra­ci­ons en què el pre­si­dent expli­cava el cost de Ney­mar, va dir que exis­tien també uns acords per tenir pri­o­ri­tat sobre els juga­dors que pro­me­tien, que podien repre­sen­tar uns sis o set mili­ons d'euros. Oscil·lar en un milió d'euros quan la majo­ria sabem el que poden sig­ni­fi­car dos-cents euros de més en el pres­su­post men­sual vol dir que els diri­gents han per­dut els papers. Espe­rem que, en l' assem­blea de dis­sabte, no ens pro­posi sola­ment més des­pesa per ampliar o modi­fi­car el camp, sinó quina fórmula tenen per reduir el deute del club en els tres anys que els res­ten de man­dat. Com no sigui la de tras­pas­sar Messi per una quan­ti­tat astronòmica quan s'hagi aca­bat d'acre­di­tar en el pro­per mun­dial...