Ells somriuen, nosaltres paguem

Tot eren som­riu­res, en la recepció que el minis­tre Wert va ofe­rir a la selecció espa­nyola d'hoquei sobre patins. Per més que l'elit de l'hoquei sigui reduïda, és inne­ga­ble el mèrit de l'hege­mo­nia d'aquesta selecció for­mada per cata­lans, la majo­ria dels quals s'aferra a allò tan tro­nat de no bar­re­jar política i esport per elu­dir “qüesti­ons incòmodes”. Diuen que a ells els toca jugar i prou. Doncs si de jugar i prou es tracta, posem un exem­ple entre un milió. Els socis del Noia s'han avin­gut a abo­nar enguany dues der­ra­mes extra­or­dinàries per eixu­gar el dèficit que el club, com tants altres, ha acu­mu­lat en els últims anys. No pas per haver esti­rat més el braç que la màniga, sinó en el con­text de crisi gene­ral i, par­ti­cu­lar­ment, per no haver rebut en els últims anys les sub­ven­ci­ons pres­su­pos­ta­des per la Gene­ra­li­tat. Que el govern català no hagi pogut satis­fer els ajuts com­pro­me­sos amb els clubs no té altra causa que l'espoli fis­cal que patim, la mili­o­nada que se'n va de Cata­lu­nya per no tor­nar i que, min­vant pilars fona­men­tals com ara la sani­tat i l'edu­cació, amb molta més raó minva l'esport, un àmbit pri­vat però de gran pro­jecció pública. En la lluita per sobre­viure de mol­tes enti­tats de l'esport català, a Sant Sadurní s'ha optat per la con­tri­bució econòmica de cada soci per tal de sal­var un club que té l'essència en el plan­ter, d'on han sor­tit, entre altres, Bar­galló, Gual i Gil, tots tres gole­ja­dors en la final. Wert som­reia d'ore­lla a ore­lla en la recepció als cam­pi­ons espa­nyols. El seu govern espo­lia el nos­tre país, el nos­tre govern incom­pleix amb els clubs, els clubs recor­ren als socis i els socis s'abo­quen de bon grat a pagar quo­tes, der­ra­mes, rifes i el que cal­gui perquè el club no mori i con­tinuï fent juga­dors, que ja hem dit que es tracta de jugar i prou. Si pogués ser, evi­tant que l'esforç i la bona fe de la gent que sosté els clubs esde­vin­guin, en qua­tre pas­ses de lògica acla­pa­ra­dora, el som­riure tri­om­fant del mateix govern que ens esca­nya.