La sospita
Deixeu-me parlar d'algunes coses que han passat aquests últims dies, tot i que se'm pugui acusar de ser reincident. De fet, un company periodista que em va veure per Barcelona em va dir certa vegada: “Òndia, què fas per Espanya?” Vaig riure, però la frase tenia una càrrega de profunditat gens menystenible per a un cronista que venia de comarques. La meva dèria és analitzar tot el que passa en l'esport, i en la resta d'activitats, sota el prisma de la política. Perquè en realitat tot és política, o poder, o propaganda, si voleu dir-ho encara de manera més explícita. El temor a perdre el poder o que el perdin aquells que pensen com tu activa mecanismes de defensa o d'atac que són fàcilment detectables, sobretot en aquests temps convulsos.
Diumenge, en el Gran Premi d'Aragó –Aragó, la terra de Juan Alberto Belloch– Marc Márquez no va agafar la bandera espanyola per celebrar la seva victòria. Va ser una collonada perquè ni tenia previst fer-ho ni el seu patrocinador li imposava voltar amb el drap constitucional. El no-gest d'agafar-la va ser suficient perquè els guardians de la fe nacional li diguessin de tot. Potser no són majoria, però segur que són els que més criden. La sospita que potser Márquez no és prou espanyol o, pitjor, que dormi amb un osset vestit amb els colors de l'estelada desconcerta persones que, tractades de tu a tu, semblen d'allò més normals.
El dia abans la selecció de la federació espanyola de patinatge va guanyar el seu cinquè mundial consecutiu d'hoquei sobre patins. Tots els jugadors, a excepció d'una quota asturiana, són catalans. L'hoquei sobre patins és proporcionalment l'esport per equips més menystingut pels mitjans i els governants espanyols. Amb el campionat al sac, però, fins i tot Mariano Rajoy i José Ignacio Wert van voler afalagar i fotografiar-se amb els jugadors, una manera com una altra de fer veure d'on prové el poder a l'Estat espanyol i de dissimular la sospita que aquest és un equip que potser no sent prou la seva nacionalitat.
Dimarts Ona Carbonell, en un acte benèfic, va tornar a ser qüestionada per les seves ja conegudes afirmacions sobre la selecció catalana i, un cop més, va haver de matisar que ella defensa amb gran passió la federació espanyola. Se li pregunta, lògicament, per esvair una altra sospita molt perillosa, que una gran atleta olímpica pugui veure's atreta pel canvi polític que s'està albirant al nostre país. Que faci natació sincronitzada, una modalitat també oblidada durant mesos i mesos, és el de menys.
La sospita és una arma psicològica de destrucció massiva que convé evitar a qualsevol preu. En els mitjans de comunicació és una argúcia molt més nociva que el rumor que presagia una hipotètica notícia. La seva construcció, com hem vist, és senzilla i pretén constatar qui té el poder en un territori concret. Penseu-hi. És sospitós que un esport del qual no es parla mai durant tot l'any sigui de cop i volta notícia de portada? És sospitós que una atleta olímpica hagi de matisar constament la seva adhesió a la causa espanyola? És sospitós que el millor pilot del món sembli moralment obligat a agafar la bandera d'un estat concret?