L'exemple de Darryl Middleton
25 com a professional. L'austeritat com a fil conductor
de la vida
li ha permès arribar fins aquí
Com que parla poc (poquíssim) i se sent còmode en l'anonimat, corria el risc de plegar sense fer el soroll que és just que acompanyi qui ha estat (és, que de retirada no en parla) un exemple d'esportista impecable. Per sort, la setmana vinent, Darryl Middleton tindrà el primer homenatge dels que es mereix.
No tothom té la sort d'evitar les lesions, però dels molts esportistes que no s'han fet mai mal, no en conec cap que hagi mantingut la competitivitat com ho ha fet aquest novaiorquès de naixement i català d'adopció durant 25 temporades com a professional. Té 47 anys, no vol plegar i companys que podrien ser fills seus queden perplexos de com n'és, d'intens, fins i tot quan s'entrena.
Intentem recordar com érem i què fèiem fa un quart de segle i què hem viscut en aquest camí. És només així que es pot calibrar la dimensió autèntica d'aquest jugador que si aquesta temporada no jugarà en l'ACB és perquè el club amb què va aconseguir l'ascens és a la ruïna.
Per treure importància al tema podem argumentar que Middleton no ha jugat pas de franc i que mentre hi ha salut, ningú refusa guanyar diners. És veritat. Però quan has guanyat milionades al Barça (dos anys) o al Panathinaikòs (cinc) i tens més de 40 anys, hi ha d'haver alguna motivació més que els diners per acceptar jugar a LEB Bronze viatjant en autocar i cobrant –tard i malament– vint vegades menys que a Grècia. I per ser una peça indiscutible en la LEB Or als 45. Vint vegades menys continua sent un salari més alt que el de la majoria de nosaltres, però per viure no ho necessitava.
Perquè la longevitat esportiva de Middleton no s'explica sense parlar del seu viure auster. No vull ferir cap sensibilitat en moments de penúria per a molts, però Middleton té una vida austera, enfocada al bàsquet i al seu altre hàbitat predilecte, la cuina –té un restaurant a Platja d'Aro, on practica el que ha après de grans cuiners catalans–. Se'l pot veure anys amb el mateix cotxe, el mateix abric, els mateixos costums. Ho necessita. Fa molts anys em va confessar que en l'única cosa que s'havia gastat diners havia estat en una casa per a la seva mare i en un cotxe (un Mercedes, crec recordar) que tenia als Estats Units. Li feia vergonya que el veiéssim aquí.
L'austeritat no només és l'absència de dispendis. És la manera de motivar-se per continuar jugant quan companys més joves que ell ja fa una dècada que s'han retirat. Que l'empeny a fer només quinze dies de vacances cada estiu i a posar-se a entrenar dur –ho saben els que l'han acompanyat– molt abans que els equips comencin la pretemporada.
Sé el que dic. Tinc 47 anys i vaig veure Middleton arribar a Font-romeu per jugar amb el Valvi. I mentre escrivia aquest article he provat de repassar mentalment com era i què feia 25 anys enrere, i amb prou feines em reconec a mi mateix. I no és pels quilos de més.