Confessem l'heretgia: no vam pensar en Messi durant els noranta minuts de Celtic Park. Ni un sol instant, ja pot posar-nos la pena que disposi la santa inquisició blaugrana per aquesta blasfèmia. És més, com que no ens lliurarem de la forca, buidem el pap: l'equip ens va encantar en la lectura del matx, en el desig d'anar estovant la roca rival a còpia de paciència, com qui retira sorra de la muntanya amb una simple cullereta convençut que la perseverança farà caure la mola. Ser un gran jugador, formar un gran equip, no comporta sovint practicar el futbol de manera intel·ligent. Com que aquest és territori de tòpics i frases fetes, hem hagut d'empassar la murga sobre l'absència del millor jugador de la història com un tribut injust, curt de mires, però factura habitual, càrrega impossible de desempallegar. Mentre l'argentí estigui pel mig, la lectura dels partits del Barça celebrats sense ell a bord quedarà condicionada per la seva grandesa i projecció. Un cop assumida l'evidència, deixem-nos d'històries, de Messidependències i de fer bullir l'olla de les interpretacions sense cap fondària. La victòria a Glasgow va resultar preciosa per una infinitat de detalls apreciats en lectura primmirada. Ells, que cada cop són més rústics en el seu estil, ho confiaven tot al fet que Samaras sabés forçar alguna falta lateral caigut a banda, que el davanter grec fes picar l'esquer a algun dels centrals encarregats de la vigilància. No se'n van sortir, perquè al cap de deu minuts ja els havien vist el llautó i havien descobert el parany parat.

No vam pensar en Messi perquè la varietat i riquesa de l'arsenal barcelonista dóna per tapar la carència del geni, perquè es van dedicar a enllestir la feina desactivant les forces adversàries amb un repertori ingent d'alternatives. Tant se val si aquell va anar més fi o l'altre no va descollar en la passional nit escocesa. El cas és que l'equip va rutllar amb la precisió d'un rellotge suís, amb la concentració dels cinc sentits i la qualitat que han demostrat fins a afartar-nos d'èxits. Quan, ja a les acaballes, vam veure en acció dos punyals per banda, Alexis i Tello, disposats a tirar curses verticals, i Neymar flotant pel mig del camp com Muhammad Alí al ring, pensàvem que això representava una clara mostra entre les mil a desenvolupar que han de marcar l'evolució del model. Certificàvem que s'han posat mans a l'obra i obren esperançador camí. El matx va ser preciós, un plat preparat per a paladars exigents entre els que aportaven art i els que sumaven múscul. I no hi era Messi. I ni vam pensar en ell. Ni l'emprarem d'excusa mentre falti, perquè no cal, és injust, significa veure el món per un petit forat carregat de manies. A banda d'ell, hi ha un equipàs. Quan s'hi posen, és clar.