El 26, el 27, el 28, el 29 i el 34. Amb aquests dorsals, que com tots els que superen el 25 indiquen que són del filial, va presentar el Girona la convocatòria contra el Sabadell. El conjunt gironí viu la sisena temporada seguida a segona A, i mai com ara havia tingut tan presents els joves jugadors de casa. És clar que mai com ara havia estat tan escanyat econòmicament, fins al punt que la LFP li va frenar la intenció de reforçar la davantera a última hora. Ni mai com ara havia confeccionat una plantilla tan curta, i ja sol passar que quan tens pocs jugadors, les lesions i els contratemps es multipliquen, o com a mínim ressonen més. El cas és que, per necessitat, el Girona està oferint a jugadors joves l'oportunitat de créixer en un aparador tan atractiu com és la segona A, i no és pas l'únic que ho fa, perquè les limitacions econòmiques són un mal comú a tot arreu i allò de fer plantilles de 25 professionals és d'una altra època. Sense anar més lluny, deu equips més de la categoria van fer jugar el cap de setmana com a mínim un jugador amb dorsal superior al 25:Asdrúbal (Las Palmas), Fran Cruz i Bernardo (Còrdova), Valcarce (Numància), Pablo Insúa i Paulo Teles (Deportivo), Àlex Moreno (Mallorca), Diego Rico (Saragossa), Ayoze i Kike Ribero (Tenerife), Chema (Alcorcón), Adama, Sandro i Sanabria (Barça B) i Cristian Benavente (Madrid B).

A mig duel contra el Sabadell, i fent un cop d'ull a la banqueta de tots dos equips, em preguntaven quin dels joves jugadors feia més bona pinta. Hi havia Albert Vivancos, que havia debutat a segona A la setmana anterior a Còrdova, Pere Pons –va acabar marcant l'1-0–, Gerard Gumbau i Fran Pérez. Per un moment, ens havíem oblidat que dins del camp ja n'hi havia un. Només el dorsal 28 el delatava, perquè va jugar com si ho hagués fet tota la vida. És Carles Mas, un central banyolí que s'ha fet un lloc a l'eix de la defensa gironina. Diumenge va fer probablement el seu partit més complet, solvent i atent com quan, en la recta final, va fer una magnífica cobertura a Migue per avortar una molt bona ocasió de Tamudo. No només hi va arribar, sinó que en comptes de frenar-lo de qualsevol manera hi va posar el cos i li va guanyar la posició. En els set partits sencers que ha jugat, també ha mostrat bona conducció amb la pilota i canvis de joc. I té un perfil (central esquerrà) molt buscat, perquè no en solen sortir gaires. Tot just acaba de començar, però Carles Mas exemplifica com aprofitar una oportunitat. Començava la temporada com a teòric cinquè central del Girona, però entre les lesions i alguna reubicació perquè el club no va poder reforçar totes les posicions que el tècnic demanava, és el segon defensa amb més minuts, superat només pel capità Migue.

Primer els entrenadors hi han d'apostar –i no tots ho fan, perquè n'hi ha que prefereixen reubicar jugadors amb més experiència–, però després són els mateixos jugadors els que es guanyen o no la continuïtat i, a còpia de partits, es fan valer. De mica en mica, el Girona anirà recuperant homes que han de tenir molt de pes en l'equip. Amb tots a punt, costarà que Carles Mas tingui tanta continuïtat com ara. Però havent-li creat el dubte al tècnic, ja haurà fet molt. I el més normal és que tingui unes quantes oportunitats més, tan llamineres com la d'haver-se fet veure a segona A amb només vint anys i arribant-hi des de segona catalana. Tot un exemple.