El Tata Martino, que segueix sent encara un descobriment sempre positiu setmana rere setmana, per paraules i fets, perquè on posa l'ull posa la bala a excepció del que va dir sobre la bala Bale, la va tornar a clavar l'altre dia, quan va dir que mai no havia hagut de bregar amb un periodisme de samarreta com el que es fa aquí. La frase ja ha esgotat els warholians minuts de glòria de rigor a còpia de ser espremuda en les tertúlies del dia i algun titular de l'endemà. Però mereix que hi tornem. Entre altres coses perquè Martino, com és habitual, té raó, per molt que els al·ludits, portin samarreta vikinga o culer, reaccionessin rebregant frase i autor per tornar a justificar així el seu estatus i el seu modus vivendi.

A Martino els de sempre li van venir a dir, abans de passar al tema següent, el mateix que li van dir quan es va ficar a la galleda de l'última transacció de Florentino: que què sap el gat, de fer culleres? Això i la bateria habitual dels samarretistes, és clar, que són molt de desactivar qualsevol crítica amb el recurs –tipus “és l'economia, estúpid”– de l'“aquí, lliçons de periodisme ni una, que cadascú fa el que pot i a la gent se li dóna el que vol”. I d'esgrimir a la primera ocasió la fal·làcia que l'objectivitat no existeix, tan grapejada en aquesta era de samarretes i trinxeres en què està instal·lada no només el periodisme esportiu, sinó també d'altres pretesament més seriosos. A tots aquests relativistes que branden la fal·làcia amb aquella mirada de suficiència que és un “mira que ets ingenu” o un “mira que ets imbècil” cada cop que el Martino de torn els retreu manca d'objectivitat, se'ls ha de replicar sempre, sempre, amb el recordatori que Kovach i Rosenstiel fan en la imprescindible bíblia de l'ofici The elements of journalism: que objectiu no és el periodista, sinó el mètode. Que no és cap altre que el de la contrastació, la verificació. El periodisme, estúpid! Perquè ho entenguin els al·ludits: del que es tracta és d'admetre que un penal com una casa és penal encara que el facin a Neymar i casa teva sigui un santuari merengue. O que el perfil que escrius d'un jugador no variï com de la nit al dia en funció de si el té lligat el Madrid o el Barça. I, pel que fa a allò del que la gent vol, d'acord, ja ho va dir Enric González, periodista, que la premsa esportiva busca “masturbar el lector”, generalització extrapolable –trist, però més ho és robar– a altres àmbits pretesament més seriosos. Però consti que alimentar l'onanisme té molt menys a veure amb la verificació que amb l'explotació de l'eufòria i la controvèrsia fàcil, les dues variants masturbatòries més usuals, per més barates i, com proven les audiències, rendibles que l'objectivitat i el periodisme pelat, el que ni du samarretes ni adjectius ni la pela a ningú.

De manera que les cartes sobre la taula. Potser si els al·ludits admeten que al que es dediquen és a les samarretes i les palles, i no al periodisme, molts altres renunciaríem a donar-los cap més lliçó. Perquè què sap el gat, de fer culleres?