Messi, l'omnipotent Messi, no hi és (dic de passada que no entenc per què, cada vegada que escric el seu nom a l'ordinador, se m'esborra automàticament l'M inicial i és així que m'apareix una correcció equivocada que he d'esmenar, però que em fa plantejar si no es tracta d'un missatge ocult que, evidentment, no aconsegueixo esbrinar, sobretot perquè, de moment, no m'he atrevit a passar de la primera pàgina que em surt al Google i que m'informa que ESSI és una empresa de serveis industrials que és la millor alternativa en màquines envasadores asèptiques) i, encara que puguem enyorar-lo sense haver tingut encara temps de fer-ho, estan passant coses interessants a l'equip del Barça que no podem saber si arribaran a ser significatives. La qüestió és que diria que hi ha dues bones sensacions: una és que, havent-hi Neymar al camp, es dilueix aquella sensació que amb l'absència d'Essi (m'ha passat el mateix i en deixo constància) ningú no era capaç de marcar o que, en tot cas, costava moltíssim; l'altra és, finalment o potser de manera efímera com ho és gairebé tot, l'explosió de joc (i perdonin l'automatisme de l'expressió) d'Alexis Sánchez, aquest jugador xilè que, ho reconec per mi mateixa, tant hem menyspreat. No dic que tots, però diria que ho fèiem molts que patíem (i encara em resisteixo a dir-ho en passat) cada vegada que agafava la pilota perquè sospitàvem que la pilota es perdria, que ell acabaria per terra o que la jugada no tindria continuïtat. Tampoc no em vull excusar perquè em remeto a la memòria del lector (i ni tan sols a la memòria, perquè alguna cosa d'aquestes continua passant) perquè ho certifiqui. Sí, és veritat, no es podia discutir que el noi corria, que lluitava i que, sobretot en la primera temporada, patia ansietat. Potser per això mateix, i perquè prové de les tan maltractades classes populars xilenes, alegra que sembla que les coses li comencin a anar bé en la seva tercera temporada/oportunitat.

Neymar i Alexis Sánchez, doncs, han creat ocasions de gol (i marquen, tot i que al brasiler, d'altra banda tan generós amb els companys i particularment amb el xilè perquè en facin, se li retreu una mica que no en marqui més) en absència d'Essi (ho veuen?). Sí, aquest Barça no acaba de convèncer, encara hi ha moltes coses per millorar, però ara ho deixarem de banda. Allò que, de fet, m'agradaria exposar és que Neymar i Alexis, a la seva tan diferent manera que fins i tot els contraposa, es vindiquen com uns jugadors fonamentals al Barça actual representant elements estranys a com s'ha definit el joc de l'equip en les últimes temporades glorioses. Comencem pel xilè, i diguem-ho clar: potser ens sembla (ha semblat?) una mica barroer per al Barça o, posem-hi, que un practicant d'un futbol directe i de barriada (amb tots els respectes) que no encaixa amb l'exquisidesa del joc associatiu configurada sota el lideratge d'aquell home que ara entrena el Bayern de Munic. Però resulta que Alexis, tan cepat, potser sí que pot aportar alguna cosa diferent que acabarem reconeixent com a valuosa.

Pel que fa a Neymar, és un brasiler i, a més, genuí en el sentit que hereta la tradició màgica d'una certa concepció futbolística lligada al seu país, si bé que pot semblar que està en extinció tenint present que la mítica selecció brasilera ha perdut fa temps part de seva identitat a la recerca d'uns resultats que tampoc no han sigut tan brillants, si exceptuem aquest invent de la copa Confederacions. El cas és que Neymar és d'una mena de jugadors brasilers que practiquen el futbol-poesia, cosa que els fa imprevisibles, joiosament estètics i una mica individualistes. Entre els brasilers del Barça de les últimes dècades no ho era Ronaldo, més atlètic i eficaç que poeta, ho era bastant Rivaldo i ho va ser completament Ronaldinho. L'individualisme, malgrat que Essi (sic) l'hagi pogut exercir amb l'autoritat de la seva capacitat resolutiva, no acaba de sintonitzar amb l'esperit actual del Barça, que, per cert, practica idealment una mena de prosa poètica amb algun creador, sobretot Iniesta, amb notables figures estilístiques. En tot cas, esperem que el poeta Neymar no es faci retòric, perquè, amb la seva poderosa individualitat, ja està aportant grans coses al Barça. Només li falta una mica més de gol, però el cas és que la inspiració individual no està renyida amb l'equip: potser no marca, però fa que els altres marquin, com ara el mateix Alexis.