El triple salt

L'altre dia em va cri­dar l'atenció un titu­lar que rela­ci­o­nava Mora­ta­lla amb Bar­tra. Es veu que Mora­ta­lla havia estat l'últim cen­tral fet i madu­rat a la casa que s'havia assen­tat en el lloc de cen­tral pro­ce­dent direc­ta­ment del filial: és a dir, que havia fet el salt del Barça B al pri­mer equip sense pas­sar entre­mig per cap altre equip per que­dar-se amb la posició de cen­tral. Quan dic el nom de Mora­ta­lla la meva memòria repro­du­eix automàtica­ment la tira­llonga de noms sono­ra­ment sin­gu­lars d'aquell Barça: Ama­ri­lla, Rojo, Víctor, Migueli, Car­rasco, Cal­deré... És curiós que un paio espri­mat­xat i mitja curta com Mora­ta­lla ocupés la posició de cen­tral, que estètica­ment ha can­viat molt des dels anys 80 i fins ara.

Però el nom de Bar­tra està lli­gat amb el de Mora­ta­lla no per cap aire pen­jim-pen­jam. Bar­tra té una elegància en el joc prou interes­sant. Hi està vin­cu­lat perquè des de Mora­ta­lla no havia tor­nat a pas­sar que un cen­tral fes el salt directe del B al pri­mer equip. Bar­tra no ho ha tin­gut fàcil. De fet, la seva apa­rició en els últims par­tits ha estat fruit de la més pura neces­si­tat: no que­dava ningú més per jugar de cen­tral i ell, a punt, a lloc, ferm, ha res­post amb con­tundència. Ara caldrà vet­llar per una con­so­li­dació xino-xano, pri­mer un pas i després l'altre, en el pri­mer equip. Sovint és només el sen­zill argu­ment de la neces­si­tat el que genera el forat apro­fi­ta­ble per aquell fut­bo­lista del filial. Però no sem­pre és així, els camins cap al pri­mer equip són ines­cru­ta­bles. Pen­sin, si no, amb la natu­ra­li­tat incon­tes­ta­ble amb què Sergi Bus­quets es va refer­mar al mig del camp. Tot deu depen­dre de moments, opor­tu­ni­tats, cir­cumstàncies i entre­na­dors, és clar.

En una entre­vista que li feia l'altre dia aquest diari Pedro des­ta­cava el tarannà del Tata Mar­tino i la relació que manté amb els juga­dors. També deia que a can Barça “a vega­des” no es valora prou el que acon­se­gueix l'equip. Pedro fa l'efecte que és d'aquells davan­ters extrems que li havien agra­dat a Cruyff en el seu moment (pos­si­ble­ment més com­plet que alguns dels que van pro­var ell i els següents inqui­lins de la ban­queta del Barça). Bar­tra ha fet un pas impor­tantíssim en una posició gai­rebé pro­hi­bida. Tot­hom sap dels esglais del Camp Nou davant les inde­ci­si­ons d'un defensa cen­tral. Però què era la posició d'extrem fins fa qua­tre dies? Tot­hom sap dels sos­pirs del Camp Nou quan un davan­ter no des­borda per la banda, s'embo­lica, perd la pilota i no és capaç de córrer a pres­si­o­nar per recu­pe­rar-la. Abans de Pedro, quants davan­ters de banda del filial van que­dar pel camí i van haver de seguir la car­rera, amb més o menys sort, lluny del Camp Nou? Em vénen al cap els noms de Qui­que Martín, Javi Gar­cia, Luis Cem­bra­nos, Juanjo Car­ri­condo, Nano, Juan Car­los Moreno, Jofre, Mario Rosas... Tindrà raó Pedro que no es valora prou el que fan, ni tam­poc el tri­ple salt amb piru­eta que sig­ni­fica fer el salt al pri­mer equip.