Quan de mal va fer l'arribada del suec Henryk Larsson al Barça. No pel seu rendiment, amb una gran i decisiva actuació inclosa en la final de la segona copa d'Europa de la història del club, guanyada a París contra l'Arsenal. Va fer mal perquè va calar amb molts barcelonistes la idea de tenir sempre en la plantilla un jugador com ell, un davanter centre veterà, que es mogués bé per l'àrea rival i que no protestés si començava la majoria de partits a la banqueta esperant sortir els últims minuts si els seus companys no havien estat capaços de perforar la porteria rival. Va calar aquell tipus de jugador i any rere any es repeteix la petició per una part del barcelonisme de tenir el que ja hem anomenat tots pla B, un tipus de pla que no existia en la plantilla que ha acabat sent la millor de la història del futbol. Pep Guardiola i Tito Vilanova consideraven que no necessitaven un jugador per utilitzar només en moments molt puntuals, molt pocs, durant la temporada. Per utilitzar només en aquells partits en què el Barça arriba als últims minuts sense avantatge. Tots dos creien que podien arribar al gol de moltes altres maneres i que si no quedava més remei que acabar penjant alguna pilota a l'àrea rival en tenien prou avançant Gerard Piqué, com van fer contra l'Inter de Milà, amb gol del central català, i com feia Johan Cruyff en els temps del dream team amb José Ramón Alexanko. I al Barça no li ha anat gens malament els últims cinc anys, amb Guardiola primer com a entrenador i després amb Vilanova, sense tenir aquest tipus de futbolista en la seva plantilla. Amb Guardiola es van guanyar catorze títols en quatre temporades i amb Tito la lliga amb el rècord de puntuació, cent punts.

Tos dos sabien que no calia cap pla B per guanyar títols i partits perquè, entre altres coses, no encaixava tampoc en les seves plantilles la figura d'un davanter centre clàssic de primera línia que sí que van arribar a tenir. Perquè el Pla B no és tenir un davanter centre contrastat com Samuel Eto'o, Zlatan Ibrahimovic i David Villa, tres futbolistes que van haver d'abandonar el Barça, cadascú per raons ben diferents, però tots tres una mica o bastant farts, depèn del cas, de no poder jugar a la posició en què havien triomfat abans d'arribar al Camp Nou. El millor equip de la història ho va guanyar tot, va donar espectacle i es va fer un fart de fer gols jugant sense davanter centre clàssic, amb Leo Messi batent tots els rècords golejadors actuant com a fals davanter centre, una posició que Guardiola va dissenyar per a l'argentí i des de la qual l'argentí s'ha convertit també en el millor futbolista de tots els temps. Una posició que Messi, que vol jugar sempre, no està disposat a abandonar, com a mínim, de moment. Així que si el Barça no ha necessitat per ser el millor ni un davanter centre clàssic titular ni un Pla B, millor que els diners es gastin en un altre reforç.