Investigant per què va triar Munic

El català sor­rut que deli­mita el seu espai vital a la seva terra, esguarda amb sus­picàcia tot aquell que escriu odes a mons forans. Així doncs, amb la car­ma­nyola de l'àvia per ser ence­tada a la ter­mi­nal, amb una bio­gra­fia de Pujol sota el braç, i amb cançons tra­di­ci­o­nals als walk­mans, vaig enfi­lar cap a Munic per des­xi­frar les raons per les quals Guar­di­ola pre­fe­ria deam­bu­lar pel sumptuós Englisc­her Gar­ten, en lloc de per­dre's pel camí de ronda. Un cop situat a Mari­en­platz, després d'un viatge on vaig ser magre­jat per un poli­cia fal­tat d'afecte i d'haver-me con­tin­gut d'ester­nu­dar dins un avió low cost per evi­tar un excés de tur­bulències, em vaig diri­gir sense com­ple­xos a la botiga ofi­cial del Bayern que hi ha a prop de la cate­dral de Nos­tra Senyora, que en ale­many es diu Fra­uenkirche i té nom de sal­sitxa grassa. Vaig entrar apar­tant un muniquès aïrat que em va fer recor­dar la bri­llant escena de La vida és bella en què Guido altera les nor­mes del camp de con­cen­tració. Pel nou­vin­gut, un ale­many enfa­dat sem­pre tindrà con­no­ta­ci­ons nefas­tes, a pesar que a diferència de nosal­tres, ells sí que han sabut redi­mir-se d'un pas­sat que socar­ri­mava consciències. En defi­ni­tiva, quan ja tenia l'intrús cal­mat, vaig diri­gir-me a la depen­denta i li vaig etzi­bar sense vase­lina que jo de petit havia anat a Sant­pe­dor, tenia dos amics de Man­resa, i que com a català, neces­si­tava inda­gar les raons per les quals havien acon­se­guit allu­nyar el mite de les nos­tres benau­ra­des con­tra­des. Un cop a fora de la botiga, després d'haver rebut dues pata­ca­des d'un mem­bre de segu­re­tat, em vaig pren­dre una cer­vesa per refer-me d'una tar­dor hiver­nal. Dues. Tres. Qua­tre. Cinc. Recordo que a la sisena vaig començar a apre­ciar la bellesa mesu­rada de Munic. Jo si fos en Pep –anava expli­cant a dones amb gavar­dina–, també hau­ria esco­llit Bavi­era per men­jar kar­tof­fel fins a la fi dels temps. Final­ment, sen­tint-me feliç enmig de tanta bon­dat, vaig dir-me que si aquest any havia viat­jat fins a Munic, ja no calia que hi anés el Barça a jugar la Cham­pi­ons. Haver de veure com et recu­llen dos des­co­ne­guts del terra, ja era una humi­li­ació sufi­ci­ent.