Fa 45 anys, per aquestes mateixes dates s'estaven disputant els Jocs Olímpics de Mèxic. Aquell 1968 va ser un any en ebullició. El maig francès, la primavera de Praga, la matança de la plaça de les Tres Cultures a Mèxic, els assassinats de Martin Luther King i Robert Kennedy en uns Estats Units cada cop més embolicats en la guerra del Vietnam... La lluita pels drets civils als Estats Units no va deixar res al marge, tampoc l'esport, i alguns dels atletes més importants de l'equip nord-americà es van posar en la primera línia de la protesta. Els noms de Tommie Smith, John Carlos, Lee Evans, Larry James i Ron Freeman no només identifiquen atletes amb medalles olímpiques i rècords mundials en el seu palmarès, sinó també homes que no es van mantenir al marge del que els envoltava, sinó que es van implicar en la lluita contra la discriminació racial i els drets civils.

L'any 1968, a Mèxic, Smith, Carlos i companyia van cometre un dels pecats més grans que ens diuen que pot cometre un esportista: barrejar la política amb l'esport. Com si els esportistes estiguessin obligats a ser uns éssers aïllats del món que els envolta, i s'haguessin de dedicar, únicament i exclusiva a fer esport. Ningú diu res quan els metges, els músics, els actors, els cuiners, els pagesos, els periodistes, es fiquen en política. Els esportistes, però, deuen ser diferents de la resta. Més ben dit, alguns esportistes. A Mèxic, Smith i Carlos van ser expulsats de la vila olímpica. El seu pecat va ser aixecar el puny amb un guant negre i acotar el cap quan va sonar l'himne dels Estats Units en la cerimònia d'entrega de medalles dels 200 metres. Protestaven contra el seu propi país. El boxador George Foreman va exhibir una bandera dels Estats Units després de guanyar el títol dels pesos pesants. Foreman no estava d'acord amb les reivindicacions dels seus companys. Foreman, però, no va ser acusat d'usar l'esport per fer política.

45 anys després, ens trobem allà mateix quan els pocs esportistes que s'hi atreveixen obren la boca per donar la seva opinió. A Jesús Ángel García Bragado i Ander Mirambell, els lectors del manifest del 12-O, no s'els acusa de barrejar l'esport amb la política. Tampoc a Pedro Gil, l'únic dels nou jugadors catalans campió del món d'hoquei sobre patins que parla alt i clar sobre el procés que viu Catalunya i ho fa per defensar la unitat d'Espanya. No cal que recordi què els ha passat a Ivan Tibau, Miquel Masoliver, Àlex Fàbregas, Roser Tarragó, Ona Carbonell i Laura Pous. Tots han fet declaracions, o simplement tenen un símbol a Twitter, com qualsevol ciutadà. Però no tots són iguals. Uns són els bons i els altres, els dolents. Defensar l'statu quo no és, pel que sembla, fer política. Pensar a canviar les coses, sí. 45 anys després, Tommie Smith i John Carlos encara estan, oficialment, exclosos del moviment olímpic. La seva lluita, la seva protesta no va ser en va. La victòria va ser seva.