Sobre Déu
En el món del futbol, la metàfora religiosa sembla inevitable. Començant per dalt de tot i acabant als urinaris dels bars, on el sarcasme de traç gruixut deixa rastres d'una escatologia més primària que l'anar a peu i, a vegades, d'una violència tan o més antiga encara, les comparacions del microcosmos futbolístic amb la metafísica religiosa ens deixen, per poc que hi rumiem, un camp de cultiu o un laboratori fabulós on provar d'assajar una explicació plausible de l'efecte hipnòtic dels actes de fe i narcòtic de l'ordenació de les creences.
Començant per Déu, aquesta creació de la ignorància ha passat a designar Leo Messi com l'altra banda de l'últim punt on la raó és capaç de situar la darrera explicació de la seva intuïció eficient de cara a barraca. “No s'explica”, diuen els comentaristes després de repetir una vegada i una altra que no troben adjectius per descriure'n les gestes. És tan així, que la simplicitat popular va trobar lògica la designació d'un altre argentí com a papa de Roma atenent que havia de ser el seu representant a la terra. Es dirà que són els argentins, que tenen tendència a usar el nom de Déu en va a partir de l'explicació que va donar Diego Armando Maradona la fuetada de mà, insospitada i a primer cop d'ull invisible, que va fer entrar la pilota a la porteria d'Anglaterra en els quarts de final del mundial de futbol de 1986. Però també el Real Madrid, per posar un altre exemple, denomina com l'Ésser Superior el seu president per fer entendre un sistema de governança basat en línies de crèdit tan intricades, tortes i inescrutables com les de qualsevol divinitat que pretengui sotmetre la ignorància.
Déu, al capdavall, no és sinó la raó última on el raciocini llança la creença, amb la confiança que farà bondat i la hi retornarà amb el benefici d'una victòria. La gràcia és que als camps de futbol la fe, com el cap, té forma de pilota.