La polseguera aixecada per la decisió directiva de vetar l'entrada de nens sense entrada a l'estadi és una variant, un nou exemple, del famós iceberg que guarda vuit parts sota la superfície i només mostra la punta de la seva formidable magnitud. Encara hi ha força gent que prefereix fer la lectura de superfície i negar la major evidència, consistent en el fet que tot és política a la vida, també al futbol, i qualsevol decisió situa l'artífex en determinada ideologia, la que li resulta més còmoda segons la seva peculiar manera d'entendre el fenomen Barça. Tan evident com el raonament ja exposat és que aquesta manera de posar fi a la tradició, d'atacar certa concepció intrínseca als valors que tant ens agrada esmentar a tots plegats, ha tocat un nervi molt sensible i la fiblada social ha resultat espectacular. A propòsit dels nens, i ara que els maldecaps de l'administració nord-americana resulten notícia de portada, aquest és només un exemple més de l'eterna dialèctica entre republicans i demòcrates al servei de la causa blaugrana. Des de temps immemorials, gairebé des de la fundació, el Futbol Club Barcelona ha mostrat dos corrents d'opinió, dues maneres de gestió properes a l'antítesi, que cabrien perfectament en les definicions dels dos grans partits hegemònics als Estats Units. I ambdues maneres resulten, deixem-ho clar a la bestreta, perfectament legítimes i respectables, malgrat que acabin resultant com la nit i el dia, conservadors contra progressistes, servir o servir-se, allò que és social en contraposició a les exigències del compte d'explotació. En un concepte, Unicef o Qatar, i ja quedem entesos. Romàntics somiatruites confrontats als pràctics de mena, els que viuen pendents de la cartera.

El concepte “més que un club”, del qual tan orgullosos se senten tant aquells que combreguen amb una fracció com els que prefereixen l'altra, es forma gràcies a una formidable col·lecció d'intangibles forjats a través del recorregut realitzat col·lectivament durant més d'un segle. Hi ha gent que oblida, o vol oblidar, que el Barça ha viscut gairebé la meitat de la seva existència sota dictadures polítiques que condicionaren de manera decisiva el seu tarannà, la seva projecció, fins al punt d'alterar substancialment la collita de títols, el paper representat a la història, molt pitjor esportivament que l'obtingut per aquells que gaudien de la benedicció del poder central i tenien la paella pel mànec. I la feien anar a voluntat, de quina manera. Als republicans sempre els han preocupat més els números, la projecció purament esportiva, posar fre al vessant sentimental i representatiu de l'entitat, al·legant per costum que això d'excedir les hipotètiques fronteres del futbol no podia ser pas bo. En canvi, els demòcrates d'esperit s'han trobat a gust en el simbolisme, la participació popular, la pervivència de l'ADN catalanista i altres intangibles, llista que resulta fàcil desenvolupar per poc que el lector sigui perspicaç i accepti el joc que proposem. Ara que el món és global, de vegades ens preguntem pel ressort emocional que fa lluir la samarreta blaugrana a qualsevol ciutadà, sigui del país que sigui, amb voluntat d'aspiració de gaudir d'un món millor. Hem vist barres blaugrana sobre el cos dels rebels àrabs, de combatents per la llibertat d'arreu, símbol en vesta d'aquells que aspiren a ser regits d'acord amb lleis obertes, gens repressives, on puguin aspirar a un món millor per a ells i els seus éssers estimats. Avui fa deu anys del traspàs d'en Manuel Vázquez Montalbán, potser el millor ideòleg que hagi meditat sobre aquest fenomen únic, i va ser ell qui, per exemple, rumiava sobre la formidable capacitat d'integrar nouvinguts a la terra que lluïa el club o la seva característica condició d'exèrcit simbòlic de Catalunya, expressió evident del que, dissortadament, no ens deixaven expressar per altres vies.

Ben catalana és la dita “pagant, sant Pere canta” i la sospita d'intuir que darrere la prohibició als infants no s'amaguen estrictes mesures de seguretat, sinó un signe més del mercantilisme creixent que tant ens molesta i ofega en aquest nou mil·lenni. A tots, tret que no siguis membre de l'elit, és clar. No entrarem aquí, per respecte, primer, i per espai, a col·locar cada president dels últims setanta anys en unes files o les altres, però qui tingui memòria sabrà situar aquell entre els republicans i l'altre com a militant dels demòcrates, aquestes dues forces sempre presents, eternament en xoc, que generen vida i passió, que fan que aquest club estigui tan viu i sigui capaç de preguntar-se per la bondat de qualsevol mesura dictada per l'equip directiu de torn. Amb la qüestió dels nens s'ha fet molta demagògia i s'han expressat també curoses preocupacions per la vigència dels valors, per la pervivència de les tradicions. El Barça és un cos en constant moviment, capaç d'entomar qualsevol sotragada i novetat. També, les correccions que calgui a mesures rebutjades de manera majoritària, una altra mostra de la seva grandesa. Però ha de quedar ben clar que hi ha republicans i demòcrates, maneres d'entendre i gestionar el club. A partir d'aquesta teoria, que el soci i el seguidor es posicionin segons creguin i els dicti la seva consciència, més romàntica o més pràctica, tant se val. Però, almenys, ja estarem avisats i no haurem de patir per allò que dicti el corrent en el poder a cada moment. A l'hora de votar, aplaudir o recriminar, sabrem on queda cadascú... Fins i tot, els famosos ismes s'alineen seguint aquest patró, per poc que ens hi fixem. I després queden els liberals, la tercera via, però normalment aquests viuen situats en fora de joc, víctimes del poder exercit, des de la llotja o l'oposició, pels dos corrents esmentats, absolutament majoritaris. Qui només vegi “nens que no podran entrar” es perd bona part d'aquesta fascinant pel·lícula en continu rodatge.