Canalla

Sí, direc­tiva i pre­si­dent del Barça tenen ja per peus una pas­te­rada de sang i carn picada, de tants trets com els han dis­pa­rat. L'últim, la decisió de posar fi a la gratuïtat esta­blerta de facto a l'accés dels menors de set anys a l'estadi, anun­ci­ada en fred i sense plan­te­jar cap alter­na­tiva, i d'apli­cació imme­di­ata. Sí, són mes­tres dels trets al peu i el con­tor­si­o­nisme ètic i estètic, dis­ci­pli­nes en les quals Rosell ha excel·lit aquesta set­mana a còpia de fra­ses èpiques que, com a exem­ples del que no s'ha de fer, dona­rien per a tot un curs de retòrica. De manera que sí, que uns des­tra­lers. Que han tin­gut temps de sobres si van detec­tar excés d'afo­ra­ment infan­til el curs pas­sat, que hau­rien d'haver bus­cat opci­ons alter­na­ti­ves i que la falta de tacte i de seny... i tal. Però com que tot això ja s'ha dit i repe­tit fins a l'emba­fa­ment, par­lem d'altres coses. Que sor­pre­nen o hau­rien de fer-ho. Com que, per car­re­gar con­tra Rosell i com­pa­nyia, cal­gui posar la tra­dició per sobre de la llei. O que es retre­gui el com­pli­ment de la llei –que, per molts, s'hau­ria d'haver con­sul­tat a l'assem­blea, glups!– i no que s'hagi estat vul­ne­rant durant anys amb la con­nivència de l'auto­ri­tat incom­pe­tent. O no és un escàndol que les grans cor­po­ra­ci­ons infrin­gei­xin la legis­lació amb com­pleta impu­ni­tat? I on eren els esca­ra­falls i les apel·laci­ons a la tra­dició quan es va apro­var aquesta llei el 2007 i el regla­ment que la desen­vo­lu­pava el 2010? Passa com amb la polèmica del vet de l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona a una foto d'un torero borni des­ti­nada a publi­ci­tar la mos­tra del Word Press Photo. L'escàndol és el vet? No ho hau­ria de ser sim­ple­ment que, l'exer­ceixi o no, l'Ajun­ta­ment –també en una publi­ci­tat dels del WPP, que més que els de Trias en deuen saber, de fotos!– es reservi el dret a vet? No pro­tes­tem quan s'apro­ven nor­mes que no ens agra­den però sí quan (o si) s'apli­quen, un signe dels temps.

Els esca­ra­falls, dels quals con­fio que surti una ILP per can­viar la llei, és clar, duen, a més, incrus­ta­des pala­des d'infecció sen­ti­men­tal: tot de peri­o­dis­tes i/o ana­lis­tes recor­dant la infan­tesa feliç pas­sada a la gra­de­ria, a la falda del pare, ritus de pas ine­vi­ta­ble en la forja del culer i ine­vi­ta­ble baula, es veu, en la seva edu­cació intel·lec­tual i sen­ti­men­tal. Em pre­gunto si recor­den si als 8 anys, a par­tir dels quals ja sí, tocava pagar, van dei­xar d'anar al camp tot d'una i van donar per aca­bada la infan­tesa. I també si mai no van anar de petits al cine o al tea­tre, on, si no ets nen de teta o poc més, de pagar, pagues. Com al zoo, on pot­ser hi ha més ani­mals però també menys insults que a la gra­de­ria del Camp Nou, i que només és gra­tis fins als tres anys sense que ningú s'hagi estri­pat la camisa. Em pre­gunto si són cons­ci­ents que la majo­ria de culers, grans i petits, no van mai, o quasi mai, al Camp Nou, que el vici és car. I com s'expli­quen que segueixi havent-hi nens del Madrid, si per entrar al Ber­nabéu han de pas­sar per caixa. No, el con­tor­si­o­nisme no és una exclu­siva de la direc­tiva del Barça.