He decidit posar un interrogant al títol per la gran admiració que em mereix el que considero –i crec que és compartit per una àmplia majoria– el millor tennista de la història moderna. Un jugador amb un palmarès espectacular, que inclou rècords del màxim calibre com ara 17 títols de Grand Slam i 21 de Masters 1000, i que es completen amb d'altres també inclosos en el circuit professional masculí (ATP), fins a enlairar-se als 77. Hi afegeixo més dades: és el jugador que més setmanes ha ostentat el número u del rànquing mundial, 302, de les quals 237 de forma consecutiva. I podria continuar ja que el nom de Roger Federer apareix en els llocs capdavanters en gairebé tots els registres relacionats amb el tennis. Tot plegat segellat amb un tennis que és sinònim d'elegància i talent pur amb una raqueta a les mans, que li ha permès acumular una munió de sobrenoms com ara la perfecció, el geni de Basilea o, simplement, Sa Majestat. Amb aquest embolcall se'm fa difícil veure'l a hores d'ara lluitant per poder participar en el torneig de mestres –ara ATP World Tour Finals–, el prestigiós trofeu de clausura de la temporada reservat als vuit primers del rànquing. Una cita que ha guanyat més que cap altre (sis títols) i a la qual no ha fallat en les últimes dotze edicions. A hores d'ara s'aferra al torneig de casa seva, aquesta setmana a Basilea, i al Masters de París a la següent per sumar els punts que li manquen per assegurar-se la presència.

Que a quinze dies de l'inici del torneig de mestres Federer encara no tingui el bitllet és prou simptomàtic que el pas del temps és inexorable i no entén de sentimentalismes. Amb 32 anys, i gairebé quinze de trajectòria com a professional, aquella imatge d'un Federer imperial, que aixecava els millors trofeus gairebé sense despentinar-se, s'ha anat apaivagant al ritme que la potència i resistència exemplificada per Rafa Nadal i Novak Djokovic ha anat aconseguint el domini del circuit. I és que, a banda dels anys, el creixent pes del factor físic en el joc –dissortadament per a aquells que sempre hem tingut debilitat per tennistes d'autor com Stefan Edgerg, André Agassi o Marcelo Ríos– no l'ha beneficiat a l'hora de defensar l'hegemonia. Són temps difícils per a un tennista que sempre ha preferit tirar del seu talent innat que preparar-se per a extenuants corredisses pel fons de la pista. Enguany s'ha reflectit d'una manera ben clara. Només ha guanyat un títol, coincidint amb el torneig de Halle (sobre herba), previ al seu torneig talismà: Wimbledon. Durant aquest 2013 no se l'ha vist en cap final d'un Grand Slam i només en una de Masters 1000 a Roma, on va ser escombrat per qui va ser el primer a qüestionar la seva hegemonia, Rafa Nadal. Però que et guanyi un fenomen com Nadal no és tan greu com perdre contra jugadors com ara Daniel Brands (55è del rànquing) o Federico Delbonis (114è). Resultats que sospito que han contribuït a fer que la setmana passada anunciés el punt final a tres anys de col·laboració amb Paul Annacone, reconegut per haver treballat –i redreçat– la carrera de Pete Sampras. Per contra, això no significa que Federer es plantegi la retirada. De fet, ha assegurat que continua amb ganes d'allargar la seva carrera –potser fins als Jocs de Rio del 2016– tot i no haver de demostrar res a aquestes altures. Com a aficionat me n'alegro, que encara senti l'energia per competir, confiant també que quan adverteixi que ha arribat l'hora de deixar el circuit ho faci amb la grandesa que mereix la seva trajectòria.