Men­tre no es demos­tri el con­trari, l'única rea­li­tat tan­gi­ble del fut­bol és la clas­si­fi­cació. La de cada cap de set­mana i, sobre­tot, la defi­ni­tiva, no cal dir-ho. Pot­ser és per això que quan la pun­tu­ació és tan ajus­tada es passa de l'eufòria al desànim, de l'amor a l'odi i de la des­gana a l'acció amb una cele­ri­tat de ver­ti­gen. I quan aques­tes escas­ses diferències es tro­ben entre ser de pri­mera i el pre­ci­pici de la segona, el joc es con­ver­teix en esqui­zofrènia. El cap de set­mana pas­sat, l'Espa­nyol va acon­se­guir allò que fins ara cap altre equip de la divisió d'honor, tam­poc el Real Madrid, no havia acon­se­guit: gua­nyar l'Atlético de Madrid. Tres par­tits seguits sense gua­nyar després d'un començament tan espe­rançador, feia que el desànim i el des­encís tor­nes­sin a ser el pa de cada dia a la parròquia blanc-i-blava. Hi ha la mania, perpètua, d'obli­dar-se de les cir­cumstàncies reals quan les coses no aca­ben d'anar bé. Fins a la pri­mera der­rota, pocs evo­ca­ven els fit­xat­ges de misèria (econòmica­ment par­lant) que es veu obli­gat a fer el club perquè no n'hi ha més. En canvi, quan van mal dades, tot és perquè no hi ha juga­dors ni equip de garan­ties. En què que­dem? L'altre dia, en la junta gene­ral d'acci­o­nis­tes, l'opo­sició va ser molt crítica amb el pre­si­dent i, com passa per norma gene­ral amb les opo­si­ci­ons, tot ho veien prou fàcil perquè amb ells tot seria fantàstic. Ai las! Fem un rodolí: els Oli­veró ens fan por! Dei­xem-ho estar.

Per cert, no està gens mala­ment que l'altre dia a l'expe­dició del Bar­ce­lona que tor­nava de Pam­plona s'ale­gres­sin de la victòria de l'Espa­nyol. Bé, no va ser ben bé així. El que els va fer més gràcia és que els colc­ho­ne­ros s'hagues­sin ador­mit a la palla.

Ah, i una altra cosa. La con­fir­mació del canvi de tra­jectòria de l'Espa­nyol cal con­fir­mar-la aquest cap de set­mana al camp del Lle­vant. Per pres­su­post, tra­jectòria i equip és via­ble.