Oi que se'l troba a faltar? Tantes ganes com tenia la culerada de treure-se'l de sobre, i ara què? On són la sal i el pebre? Se n'adonen, per fi? Avui hi ha clàssic, xoc de trens, duel al sol, però no ho ha semblat, durant la setmana. Avui la rivalitat més enconada i popular arreu del planeta futbol es fa carn, suor i llàgrimes, però els preliminars han estat bassa d'oli sense salpebrar. Mourinho, puto amo o top chef a l'hora de cuinar els aperitius, va escampar la boira i la ira que atiava en els rivals, i principalment en el màxim rival, ha deixat pas a un buit que encara no hem après com omplir. “Más triste que un torero / al otro lado del telón de acero. / Así estoy yo, así estoy yo, sin ti”, cantava Sabina quan la Quinta del Buitre passava la mà per la cara al Barça, i la cançó l'haurien de posar ara al Camp Nou abans de cada partit mentre al marcador passen imatges del Mou merengue. Amb ell, la setmana dels culers no hauria consistit a donar voltes sobre els dos empats seguits de l'equip ni a començar a buscar fantasmes on no hi ha res més que problemes que ja existien l'any passat i que és normal que en part (alguns sí que s'han corregit, mèrit del Tata) pervisquin, perquè la plantilla és la mateixa excepte per l'alta (cabdal, això sí) de Neymar i la baixa, tan protestada com ràpidament oblidada, de Thiago.

No, amb Mou, la setmana hauria estat calenta, bullent. Diran que això ja no era així el curs passat, però és que el curs passat Mou ja havia començat a marxar. I els culers ja es fregaven les mans, sense valorar que Mou al Madrid ha estat, Messi a banda, el principal factor cohesionador del club blaugrana, com tan bé va entendre la seva nèmesi Guardiola. Cert que la rivalitat de caire mitològic entre Barça i Madrid, condemnats a retrobar-se i seguir desafiant-se en un bucle de duels sense fi a la manera dels duelistes de Conrad (o de Ridley Scott), ve de molt més enrere i supera qualsevol personalització de la batalla, parlem de Di Stéfano-Kubala, de Mou-Pep o de CR7-Messi. Però el nivell d'intensitat, malaltissa si volen però en el mateix grau addictiva, que li va saber imprimir a la rivalitat el portuguès rei dels aperitius i el show business (there no business like mou business, que dirien a Hollywood) és una fita difícil d'igualar. Tan alta que ara, ara precisament que el clàssic ha esdevingut global i el món sencer n'està pendent com mai, arriba el dia D, el xoc del segle d'aquest trimestre, i els aficionats d'uns i altres, en comptes de plantar-s'hi amb ganivet a la boca, punys premuts i mirada fixa en el rival, ho fan, nostàlgics de Mou potser sense saber-ho, entestats a seguir psicoanalitzant el seu club i furgant en les ferides i inseguretats pròpies. Es podrà argüir que no és greu, perquè acabat el temps de l'escalfament i els preliminars, xiularà l'àrbitre, la pilota rodarà i tot tornarà a ser com sempre. Però compte, o ens acabarem per creure que això d'avui és només un partit de futbol.