Escric aquest article divendres a la tarda a Girona, mentre la ciutat és a punt de començar les seves Fires de Sant Narcís, havent observat durant aquesta última setmana que el barcelonisme no viu un ambient especialment festiu. Ho dic, evidentment, des de les limitacions del meu punt de vista observacional. No faig cap vaticini sobre el resultat del partit Barça-Madrid que farà unes hores que ja se sabrà en el moment que algú, així ho espero, llegeixi aquest article. En tot cas, vés a saber, potser el Barça haurà guanyat i així contradirà tots els dubtes que he vist que s'estenien durant aquesta última setmana. No sé, potser és que parlo de futbol amb gent massa gran i em perdo l'optimisme dels joves, tot i que em sembla que n'hi ha que ja s'han encomanat del derrotisme barcelonista. El cas és que no he parlat amb ningú que confiés clarament en què el Barça podria guanyar el Madrid. Fins i tot se m'ha fet estrany, tot i que jo tendeixo a no donar mai un partit per guanyat. Això ni en els grans temps del Barça de Guardiola. Però ara, mentre escric, ja dic que se'm fa estrany: com és que no he trobat ningú que confiï en el triomf del Barça? A can Madrid tampoc és que l'equip jugui tan bé i, en canvi, ja donen per fet que atraparan el Barça en la lliga i que començarà l'enèsim canvi de cicle, si és que no consideren que ja s'ha produït des del moment en què fa uns quants partits que guanyen l'enemic. Ni tan sols em sembla que molts barcelonistes creguin que el Barça exerceix cap lideratge. A Europa per descomptat que no. I ni tan sols a l'Estat espanyol.

Per què tant de pessimisme? L'equip no ha perdut cap partit ni en la lliga ni en la Champions. Ara bé, hi ha la sensació que el joc no acaba de fer el pes, que es juga a prop de bé només a ratxes, que a estones es fa un futbol avorrit, que hi ha uns errors defensius per falta de concentració, que molts dels jugadors que marquen diferències no estan en plena forma, que Neymar és bo, però que cau massa, però no perquè és tiri, sinó perquè és fràgil. Piqué, que sovint sembla despistat al camp, va declarar fa uns dies que creu (i és creure molt) que el Barça encara és el millor equip del món, però que ho ha de demostrar. És evident que al camp de l'Osasuna, en un partit de plom, no ho va demostrar. Ho va fer a San Siro? No precisament en els primers quinze minuts. Ni tampoc en la segona part, en què es va mostrar incapaç de guanyar el partit amb un futbol de renúncia. Hi va haver vint minuts durant els quals Messi es va fer present marcant un gol, en què van jugar prou bé, però no perquè Europa quedés embadalida. Tampoc nosaltres mateixos, els barcelonistes. Després d'aquests dos partits, el pessimisme s'ha propagat per molt que Tata Martino digui que no ha vist que el joc del Barça reculés gaire. El problema, de fet, és que tampoc havia avançat gaire abans per notar que hagi reculat. M'acabo d'adonar que jo també escric amb pessimisme, malgrat que hagi dit que m'estranya observar-ne tant.

Vés a saber. Potser quan llegeixin això se'n riuran perquè el Barça haurà guanyat sense problemes el Madrid (o encara que sigui amb problemes, que sempre fa il·lusió) i hauran oblidat el seu propi pessimisme. O potser no el reconeixeran, tot i que el recuperaran sense que se n'adonin: sempre que el Madrid estigui a prop, sempre que el Barça faci un mal partit. Tot passa en la vida i en el món del futbol, però entre els barcelonistes sempre queda el pessimisme com a realitat palpable o com a possibilitat immediata. Han de pensar que, abans del partit, els més optimistes que he trobat m'han dit que el Barça encara dóna mil voltes al Madrid, però que aquest rebrà l'ajuda arbitral per guanyar-nos. En fi, sort que el Barça ha guanyat. Si no hagués estat és així, el pessimisme es podria haver fet insuportable.