Amor i passió culer
Aquesta directiva sembla que té dues ànimes: la que veu el Barça com una entitat esportiva que ha de lluitar amb clubs amb propietaris totpoderosos i la que vol que el Barça encara sigui propietat dels seus socis. Darrerament, sembla que l'ànima mercantilista s'imposa clarament.
Posaré dos exemples: l'afer dels nens i el mosaic dedicat a Tito.
A banda de l' horrible política comunicativa, estranya que un dels punts forts de la candidatura durant la campanya electoral fos exigir que els partits es juguessin en horari familiar, tot sabent que la llei impedia l'accés dels nens sense entrada.
De cop, arriba el dia que la televisió diu que el partit s'ha de jugar a les sis de la tarda i la primera reacció és prohibir l'entrada dels nens a tots els partits. Proveir-los d'entrada diuen que pot costar quasi un milió d'euros l'any i la pela és la pela. Enrenou social i ara, i a corre-cuita, un cop produït el mal, s'han de afanyar a desfer el bunyol. Fa la sensació que ho fan a contracor i que el sector que representa l'esperit social del club està en franca minoria. En darrer terme, fracàs i una solució en clara contradicció amb la imatge del president.
D'altra banda, bona iniciativa la de dedicar a Tito el mosaic abans del partit contra el Madrid, iniciativa adient amb els valors del club; però hom no deixa de preguntar-se pel cas del final del contracte d'Eric Abidal.
Apareixen les contradiccions internes i Rosell sembla tret del bolero de Machín, aquell que diu: “cómo se puede querer dos mujeres a la vez y no estar loco”.
Passió, la dels culers, demostrant passió per qui lluita i ho dóna tot. Els penediments vers un diví Alexis m'han recordat una flagel·lació col·lectiva.
Locos, bojos? Sí, però estimant sempre.