Segurament aquest clàssic havia de ser per força diferent. A les dues banquetes ja no quedava cap vestigi dels duels aferrissats i quasi malaltissos dels últims anys. L'any passat, amb Mourinho fent encara el paperina a la casa blanca i amb Tito Vilanova vivint com a primer entrenador del Barça la intensitat que ja coneixia dels duels anteriors, no es pot dir que l'etapa de clàssics enrabiats s'hagués tancat. Ara no és que al Barça o al Madrid els faci mandra guanyar, però els dos es troben en transició. En transició cap a què? El partit de dissabte va donar pistes, però en va donar tantes i tan contradictòries, que és impossible treure una conclusió unívoca. Tot això no és ciència exacta, perquè els jugadors són en bona part els mateixos i repeteixen tics per pur mimetisme animal: les queixes de Cristiano Ronaldo, les excuses de l'àrbitre quan convé, l'agressivitat de Pepe... Però no tot és ben bé el mateix, perquè Pepe, per exemple, amb aquesta perruca, ara té l'aire d'un col·lega que t'emportaries de copes fins a la matinada. No tot és ben bé el mateix quan un mag com Iniesta navega al mig del camp en els llargs minuts desbocats de la segona part. Aquests detalls em semblen llums parpellejants d'aquesta transició. Però cap a on, cap a què? Els números lluents del Barça ens farien pensar que l'equip ha d'anar cap a bé. No és el mateix millorar amb la tranquil·litat de ser invicte a la lliga i de ser primer amb el Madrid a sis punts, que viure agullonat per les urgències o per haver de col·locar capricis del president sobre el terreny de joc, com li passa a Ancelotti. Però el Barça que es va veure dissabte o, millor dit, tots els Barça diferents que es van veure, les ràfegues de joc en allò estel·lar (encara no he reaccionat després del gol d'Alexis) i en allò desordenat, anuncien una transició. Com els grinyols que fan les peces d'un engranatge quan adopten un altre ordre. No en farem res d'aferrar-nos puerilment a un passat que ja és passat. L'any passat el canvi d'etapa, per raons òbvies, ni es va tocar. Aquest any s'ensuma. I això no vol dir que el Barça deixi de ser ofensiu o brillant. Però serà inevitablement diferent. Ho haurà de ser, per la seva pròpia regeneració si vol tenir alguna cosa a pelar a Europa. I aquí ve el dubte: no estarem esperant Godot amb l'espera d'unes millores que no s'acaben de veure? No esperarem Godot fins que arribi la patacada a Europa i aleshores, com l'any passat, comencin els escarafalls que clamen per regirar mig equip? (cosa que no cal). Però aquest Barça a ràfegues que, tot i així, segueix guanyant, té prou fons d'armari perquè, passada aquesta arrencada sòlida quant a resultats, trobi nous recursos, noves respostes i variables per a moments diferents. Bartra, Song o Sergi Roberto esperen torn. El Tata s'ha revelat atrevit i llest en molts aspectes. Per experiència sabem que les vaques sagrades només fan fugir els Godots que estàvem esperant.