En el recent lli­bre del peri­o­dista Diego Tor­res, Prepárense para per­der, es con­cre­ten intuïcions que tots teníem: guiat per Mou­rinho, amb el suport de Flo­ren­tino Pérez, el Real Madrid va esde­ve­nir un equip trampós i mal per­de­dor. D'aque­lles pràcti­ques, d'aque­lla cul­tura, encara en queda pòsit. Tant és qui hi hagi a la ban­queta o al camp, el Madrid ha que­dat atra­pat en la queixa, el plor i el mal per­dre.

A alguns culers els encanta que el par­tit tin­gui mol­tes juga­des polèmiques que hagin per­ju­di­cat el Madrid i que el Barça l'hagi gua­nyat, per gau­dir de com el madri­disme es des­sagna en el plor i la ràbia per un penal no asse­nya­lat o una pos­si­ble expulsió d'un rival no exe­cu­tada.

La cosa, com tots sabem, és que ni el Madrid ni la seva premsa accep­ten la supe­ri­o­ri­tat del Barça des de fa anys, i s'empa­ren en les quei­xes, que abans eren exclu­si­ves del bar­ce­lo­nisme, per a ver­go­nya de molts d'ells, que ente­nien que si bé el Madrid de vega­des rebia ajuts, el club català sovint no donava la talla con­tra el màxim rival, ni en els tor­ne­jos en què par­ti­ci­pava.

Fent les coses bé des de fa anys, el Barça ha sabut des­em­pa­lle­gar-se del per­fil per­de­dor i plo­ra­ner, per pro­po­sar un negoci pro­duc­tiu de títols i gene­ra­dor d'adhe­si­ons dins i fora del club, gràcies al seu bon joc. En aquesta supe­ri­o­ri­tat, la mirada i l'actu­ació cor­ro­siva i can­cerígena del tècnic por­tuguès va fer que tot allò que havia aixe­cat el Barça en un tre­ball de constància i encerts es posés en dubte per­ma­nent­ment des del Real Madrid, on la cul­tura del mal per­dre va dur l'enti­tat de Flo­ren­tino Pérez a fer el ridícul cada dia, tant des de la cúpula, com des de la ban­queta, els juga­dors i peri­o­dis­tes afins a la causa.

Apar­tat Mou­rinho, el virus del mal per­dre segueix en l'ADN madri­dista, cosa que fa que els clàssics siguin par­tits que a un ser­vi­dor el comen­cen a car­re­gar, i pel que ensumo en l'entorn pro­per, el des­encís és força com­par­tit per la man­dra que gene­ren.

Un par­tit com el clàssic, que segueix sent un fet espor­tiu i cul­tu­ral de pri­mer ordre mun­dial, ha cai­gut en el parany a què l'ha empès el madri­disme, i molts dels peri­o­dis­tes que lluny de la mirada espor­tiva han fit­xat el seu negoci en el mer­der diari, cosa que fa que una jugada polèmica, com n'hi ha dot­ze­nes en cada par­tit, pugui ser, ja abans que fina­litzi l'enfron­ta­ment, l'excusa per­fecta per jus­ti­fi­car-ho tot.

Tots sabem, sobra­da­ment, com s'arre­gla tot això. Vaja, de fet, ja ho hem vist més d'un cop aquests dar­rers anys: que el Barça perdi el seu par­tit, que els juga­dors accep­tin la der­rota (fins i tot en una final, com la copa del Rei a València), donin la mà als seus rivals i es reti­rin al ves­ti­dor, sense ofe­rir una imatge de mal per­de­dors. Lla­vors, així, està garan­tit que no hi haurà mer­der en l'extra­radi del clàssic. Si la victòria és blau­grana, ja sabem quin és el pa que s'hi dóna.

Per desgràcia, el Barça hi pot fer poca cosa. Llàstima que no pugui jugar la Pre­mier, en què hi ha tants o pit­jors àrbi­tres, les deci­si­ons erràtiques dels quals moren abans que les llums de l'estadi on s'ha comès el delicte s'apa­guin fins al par­tit següent.