El clàssic contra el Real Madrid va suposar la confirmació plena del que ja s'ha vist dia a dia des que va arribar al Barcelona: Martino sap perfectament on trepitja i com gestionar, amb coherència, tant de paraula com d'obra, una transició difícil després del pas per la banqueta del conjunt blaugrana de Pep Guardiola i Tito Vilanova. Hi ha grans i petits exemples per il·lustrar-ho, però per la proximitat del clàssic val la pena fixar-nos en tres aspectes determinants en aquest partit. Els dos primers són específics de l'enfrontament concret i el tercer és més genèric, lligat als dos primers i que es va exemplificar molt bé dissabte.

El primer és la magnífica utilització de les faltes tàctiques que va posar en pràctica el conjunt blaugrana en la primera part per impedir que, després de robar la pilota, el Madrid pogués desplegar una de les seves armes demolidores: les transicions ràpides defensa-atac i el contraatac. Una aplicació tan quirúrgica d'aquest recurs indica que formava part d'una estratègia prevista i dissenyada, no d'una suma d'actituds espontànies dels jugadors. El resultat va ser que cap pèrdua de pilota en zona d'inici o zona d'elaboració del Barça va acabar amb el Madrid guanyant l'esquena de la defensa blaugrana. En la segona part, l'aplicació va esdevenir menys transcendent perquè el Madrid va tenir més la pilota.

El segon és l'encert en els canvis, amb l'entrada d'Alexis i Song. El xilè, com ja va demostrar amb l'Udinese, és un magnífic intèrpret de les transicions ràpides. Les circulacions llargues l'ofeguen com si fos un peix que ha caigut de la peixera, sense espai a l'esquena i sense metres per córrer. En canvi, el moment en què va saltar al camp contra el Madrid era l'ideal per fer mal. Un rival que domina el centre del camp i se'n va a dalt deixa molts metres a l'esquena i aquí Alexis sap gestionar perfectament les zones de desmarcades, el tempo de la jugada i la resolució. Aquesta vegada va ser espectacular, però qui repassi els vídeos dels seu gols en la lliga italiana s'adonarà que domina tots els registres de rematada en accions de velocitat. El complement va ser l'entrada de Song per ajudar Busquets en les tasques defensives al mig camp. I qui vulgui criticar el canvi buscant referències en el llegat més immediat que recordi un nom: Keita. I aquí arribem al tercer punt: el control del partit és el més important i no s'hi ha de renunciar per por de ser acusat de traïció a una malentesa adoració al dogmatisme d'un estil, que s'acaba convertint en intransigència que pot generar un immobilisme castrador i improductiu. Martino té, però, aspectes en què pot progressar. Un és (per no dependre tant de la falta tàctica) millorar el balanç de les transicions atac-defensa (el gol del Madrid és la prova d'una acció mal defensada per mal posicionament defensiu quan s'ataca); una altra és la poca mobilitat (escassos desmarcatges de suport entre la defensa i la mitja del rival) en els atacs llargs i que provoca poc aprofitament de l'aposta per l'amplitud en atac.