Artur Mas es referia dilluns a Catalunya com a “gegant esportiu” a propòsit dels èxits del mundial de natació i del títol de Pol Espargaró. En el cas dels esports de motor i particularment del motociclisme de velocitat, és rigorosament cert. Tant, que no cal ni esperar els resultats de l'últim gran premi, a Xest, per proclamar que serà la millor temporada de la història. El ventall va entre un títol i cinc podis finals o tres títols (és a dir, tots) i tres podis finals. És a dir, sis pilots catalans en les nou places de podi final. Serà un resultat memorable i no és descabellat pensar que caurà el primer triplet. De fet, depèn de Marc Márquez –no li cal ni un podi, i si no és una caiguda o una avaria, sempre hi ha estat– i en Moto 3 hi ha dos candidats, Àlex Rins i Maverick Viñales, que saben que si guanyen seran campions.

Ja ho vull dir ara, sense conèixer els resultats: aquest any memorable després d'uns anys magnífics no és fruit de la casualitat. Catalunya viu les curses, hi ha una afició espectacular, la Federació Catalana de Motociclisme té 5.200 llicències i un calendari 2013 amb gairebé 300 activitats, des de la concentració més modesta al Gran Premi de Catalunya. Tot això, en un esport que ja requereix una inversió prèvia per figurar en una llista d'inscrits i una altra cada cop que es pren la sortida.

Diuen, i s'argumenta per devaluar el campionat, que el mundial de motociclisme és un campionat d'Espanya ampliat: promotor, equips, pilots, patrocinadors... provenen en gran nombre de l'Estat espanyol. Encara ho acotaria més: els executius de Dorna són en gran part catalans, els equips, els pilots, els enginyers, els mecànics... també. Però la resposta és fàcil: res no impedeix que Lituània, Hongria i Grècia –per no sortir d'Europa– tinguin una estructura del motociclisme com tenim aquí. I que tampoc han acabat d'aconseguir països amb tanta tradició com Itàlia, on acaben sent els pilots de prestigi els que han d'apadrinar el seu relleu.

És just constatar que aquesta estructura –i torno al concepte de gegant esportiu d'Artur Mas– necessita gasolina per girar i en els últims anys, el carburant –diners, és clar– escasseja. No hem de cometre l'error d'associar la falta de continuïtat de la cadena Espargaró-Marc Márquez-Viñales-Rins-Àlex Márquez que, de brutal, s'entreveu irrepetible. En el campionat d'Espanya (CEV), el trampolí cap al mundial, no emergeix cap figura d'aquest potencial. Perquè no pot ser. Perquè hi ha anys que no es fan bolets. Ens hem de preparar perquè el promotor del mundial de motociclisme enfoqui el futur cap a unes graelles més plurals, uns podis amb pilots d'orígens més diversos. I té mecanismes per afavorir-ho. Nosaltres, com a país, també hem de vetllar perquè els mecanismes que han permès aquesta cadena d'èxits majestuosa continuïn actius i siguin eficients quan sorgeixi un altre talent.