Com sempre, o gairebé sempre, el futbol i la política van agafats de la mà cap a la perdició, sobretot al nostre país, on el tarannà pessimista (el lector m'hi pot incloure) ho abraça tot quan s'han d'encarar desafiaments que van més enllà del seny, o la moderació, com se'n diu ara. El Barça és una gastada metàfora de Catalunya. Per això m'interessa més parlar de les persones que caminen pel filferro de la vida pública conscients o no que les seves decisions afectaran emocionalment el grup humà que els observa amb un microscopi sociològic. Sobreviurà Artur Mas? Ho té magre. Neda entre dues aigües: una és l'entorn que l'encamina inexorablement cap a la convocatòria d'una consulta d'autodeterminació i l'altra, la que formen tots aquells que li exigeixen una rendició a l'essència del catalanisme, o sigui acceptar el que diguin les conegudes famílies burgeses que històricament han controlat el país.

I de Tata Martino, en quedarà alguna cosa després de la batalla de les idees, dels conceptes i dels fets que bullen no només al seu cervell sinó en tots aquells que l'examinen les 24 hores al dia? L'argentí, i que tingui sort, també neda cap a Ítaca amb un rumb incert. A l'horitzó canten les sirenes de la perfecció, en forma de possessió de la pilota i control absolut del joc, com si els rivals en el món del futbol fossin vaixells de paper que s'enfonsen amb una suau marinada. Al mateix temps, la victòria constant és innegociable. Per tant, es troba atrapat entre l'imaginari que un sol món blaugrana és possible, el dels avantpassats, i les seves pròpies idees, que esdevenen perilloses en ser aplicades i letals si aquestes condueixen involuntàriament cap a una desfeta.

Tot i la tempesta, Mas i Martino es comporten i parlen cada dia amb gran amabilitat i solvència, com si les contradiccions del sistema que els envolta no fossin cosa seva, com si les aspiracions de seguir el seu camí i prendre decisions pròpies fossin enteses per tothom com una cosa normal en una societat que es declara moderna. Però aneu en compte. Ahir, al circ, un equilibrista ben armat amb una barra de deu metres va caure davant meu... Sortosament hi havia la xarxa de seguretat. Tots el vam aplaudir perquè no era qüestió de desmoralitzar aquell home. Va tornar a pujar i va completar la caminada sense més entrebancs. Però què passa quan no hi ha xarxa? L'esquizofrènia catalana no permetrà que ni l'un ni l'altre s'apartin del camí que cadascú de nosaltres considerem que és el correcte. I ja sabem què passa sobre un filferro quan uns t'estiren fort per un costat i els altres, fort per l'altre. Segur que tomba.

Sense xarxa de seguretat el que haurem de fer els espectadors és apartar-nos perquè no ens esquitxi la sang. I un cop a terra la paraula traïdor (a les seves idees o a les de la comunitat) serà la més pronunciada per tots els que hem col·laborat en la caiguda mortal. Ni i l'un ni l'altre serà capaç llavors de continuar amb la tasca que es va proposar. I mentre nosaltres ens psicoanalitzem fins a l'extenuació per comprendre com haurem arribat fins aquí, Posidó i els nostres enemics brindaran amb cava a la seva torre d'ivori perquè una vegada més l'autodestrucció els haurà estalviat un bon tràngol.