No cal insistir que en tots els esports les alegries i les decepcions van per ràfegues, o si volen per caps de setmana o més modernament entre setmana. Poques vegades passa que de tant guanyar, algú se n'acaba avorrint. Però si una cosa és certa és que hi haurà un moment en què les tornes es giraran. També a la inversa. N'hi ha, d'esportistes i d'equips que, per més imaginació, esforç, constància, dedicació i entrenament que hi posin, no passaran de la mitjania, de l' anar tirant. I si a sobre aquests es troben amb un àrbitre que no hi guipa i que està disposat a fer-los la guitza, ja està tot dit. Falta de pressupost, de jugadors determinants, de sort, de bon plantejament del partit, d'entrenador valent o conservador (segons el cas)... La llista de motius podria ser llarguíssima i cadascú se la podria fer a mida. Amb tota aquesta diatriba, al final un es pregunta: i doncs què? Ben mirat, des del punt de vista de l'Espanyol, no queda altre remei que la fe i l'esperança (la caritat ja l'exerceix l'equip de tant en tant al terreny de joc). Més fe en l'entrenador de torn que no pas segurament tindrà la directiva en cas que es vagi pel pedregar. Ni que sigui perquè és la llei del futbol despatxar l'entrenador quan l'equip no rutlla tot pensant que el substitut serà l'àngel salvador. I l'esperança, perquè també diuen que és l'última cosa que s'acaba perdent. I d'aquest element a la parròquia blanc-i-blava n'hi ha un filó ben gros. Precisament, ara toca esperar que aquest noi colombià, Jhon Córdoba, faci els gols que necessita l'equip. O si més no, com es diu ara, hi posi múscul. Sigui amb fe o sense, amb més o menys esperança, el que sí que ha de preocupar és la solidesa defensiva. El que havia començat d'una manera compacta s'ha anat trencant i ja s'està en guarismes negatius pel que fa a la diferència de gols. Es tracta de no ensopegar una altra vegada amb la mateixa pedra.