Ens ha tingut enganyats. Com a mínim no ens ha dit tota la veritat i probablement ni tan sols ha estat culpa seva. A jutjar per la seva aparença, Diego Pablo Simeone segueix sent aquell migcampista irreverent i capaç de fer brollar sang al rival per tastar el gust de la victòria. El Cholo sembla bilardista, i quan va aterrar al Vicente Calderón semblava disposat a aplicar fil per randa la doctrina de Carlos Salvador, més encara quan en la seva presentació es va referir a l'agressivitat com l'ingredient que anhelava per al seu Atlético. Avui, 673 dies després, ha aconseguit el seu propòsit.

Pocs equips mosseguen com l'Atlético de Madrid, i fins i tot futbolistes com Diego Godín i Diego Costa el condimenten amb un punt macarró que no ajuda Simeone a apartar-se de la visió que l'aficionat ras té d'ell. Tampoc la seva vehemència a la banda o la manera com es dirigeix a la grada perquè converteixi el Manzanares en un infern. Fins i tot sembla que, pel simple fet de ser un equip d'El Cholo, l'Atlético té certa clemència arbitral.

Probablement, els fonaments del que avui la gent ja anomena cholisme siguin aquesta entrega esquizofrènica pels colors i el fet de jugar cada partit amb tot el cor, amb una passió desenfrenada. Així ha estat tota la vida Simeone i a ell probablement li agrada que sigui així. Però de portes endins, el seu equip és molt més que vigor. L'Atlético de Madrid cada dia juga millor. M'agrada pensar que Koke encarna en un sol cos l'univers atlético avui dia. De perfil baix quan va entrar a l'equip gràcies a El Cholo el 2011, noi de la casa, crescut a Vallecas, Koke té barri i té escola, és el migcampista modern en la màxima expressió. Un futbolista que corre, pressiona i es desgasta, però que alhora amaga una enorme visió de joc i un colpeig privilegiat. I al seu voltant s'està consolidant un Atlético amb cara de gos, però de paladar fi, coordinat, treballat i profund, en què Juanfran i Filipe Luis donen amplitud i en què fins i tot hi cap el talent en plena floració d'Óliver Torres. Encara esgotant els 18, la jove perla de l'Atlético es va estrenar com a titular diumenge contra el Betis i ho va fer amb molt bona nota.

Simeone no està disposat a entregar el seu èxit a ser més o menys agressiu. Aquest ingredient es pressuposa innegociable i a partir d'aquí neix la faceta més amable i recòndita d'un tècnic argentí que està demostrant que és un líder positiu, gens autoritari. És líder natural i els seus futbolistes no només el respecten, sinó que també l'admiren. Fins i tot d'algú que ho ha guanyat tot com David Villa, que després de realitzar la seva millor actuació des que és colchonero diumenge passat, no va amagar el seu agraïment a un tècnic que, més enllà de la seva qüestionable forma física, ha decidit esperar-lo.

L'Atlético de Simeone evoluciona, i ho fa marcadament cap a millor. El tècnic no només ha sabut sobreposar-se a la baixa de Radamel Falcao, sinó que ha millorat els productes que tenia a disposició. Villa dóna símptomes de millora, Óliver Torres ja és una alternativa a Arda Turan i Adrián es va retrobar amb una bona versió contra el Betis. Ara, a El Cholo només li faltarà acabar d'acomodar Toby Alderweireld i Joshua Guilavogui, els últims a arribar, per rematar un projecte que parla de pit i collons, però que també juga un futbol d'alta escola.