Un Menotti amb pell de Bilardo

Ens ha tin­gut enga­nyats. Com a mínim no ens ha dit tota la veri­tat i pro­ba­ble­ment ni tan sols ha estat culpa seva. A jut­jar per la seva apa­rença, Diego Pablo Sime­one segueix sent aquell mig­cam­pista irre­ve­rent i capaç de fer bro­llar sang al rival per tas­tar el gust de la victòria. El Cholo sem­bla bilar­dista, i quan va ater­rar al Vicente Cal­derón sem­blava dis­po­sat a apli­car fil per randa la doc­trina de Car­los Sal­va­dor, més encara quan en la seva pre­sen­tació es va refe­rir a l'agres­si­vi­tat com l'ingre­di­ent que anhe­lava per al seu Atlético. Avui, 673 dies després, ha acon­se­guit el seu propòsit.

Pocs equips mos­se­guen com l'Atlético de Madrid, i fins i tot fut­bo­lis­tes com Diego Godín i Diego Costa el con­di­men­ten amb un punt macarró que no ajuda Sime­one a apar­tar-se de la visió que l'afi­ci­o­nat ras té d'ell. Tam­poc la seva vehemència a la banda o la manera com es diri­geix a la grada perquè con­ver­teixi el Man­za­na­res en un infern. Fins i tot sem­bla que, pel sim­ple fet de ser un equip d'El Cholo, l'Atlético té certa clemència arbi­tral.

Pro­ba­ble­ment, els fona­ments del que avui la gent ja ano­mena cho­lisme siguin aquesta entrega esqui­zofrènica pels colors i el fet de jugar cada par­tit amb tot el cor, amb una passió desen­fre­nada. Així ha estat tota la vida Sime­one i a ell pro­ba­ble­ment li agrada que sigui així. Però de por­tes endins, el seu equip és molt més que vigor. L'Atlético de Madrid cada dia juga millor. M'agrada pen­sar que Koke encarna en un sol cos l'uni­vers atlético avui dia. De per­fil baix quan va entrar a l'equip gràcies a El Cholo el 2011, noi de la casa, cres­cut a Valle­cas, Koke té barri i té escola, és el mig­cam­pista modern en la màxima expressió. Un fut­bo­lista que corre, pres­si­ona i es des­gasta, però que alhora amaga una enorme visió de joc i un col­peig pri­vi­le­giat. I al seu vol­tant s'està con­so­li­dant un Atlético amb cara de gos, però de pala­dar fi, coor­di­nat, tre­ba­llat i pro­fund, en què Juan­fran i Filipe Luis donen ampli­tud i en què fins i tot hi cap el talent en plena flo­ració d'Óliver Tor­res. Encara esgo­tant els 18, la jove perla de l'Atlético es va estre­nar com a titu­lar diu­menge con­tra el Betis i ho va fer amb molt bona nota.

Sime­one no està dis­po­sat a entre­gar el seu èxit a ser més o menys agres­siu. Aquest ingre­di­ent es pres­su­posa inne­go­ci­a­ble i a par­tir d'aquí neix la faceta més ama­ble i recòndita d'un tècnic argentí que està demos­trant que és un líder posi­tiu, gens auto­ri­tari. És líder natu­ral i els seus fut­bo­lis­tes no només el res­pec­ten, sinó que també l'admi­ren. Fins i tot d'algú que ho ha gua­nyat tot com David Villa, que després de rea­lit­zar la seva millor actu­ació des que és colc­ho­nero diu­menge pas­sat, no va ama­gar el seu agraïment a un tècnic que, més enllà de la seva qüesti­o­na­ble forma física, ha deci­dit espe­rar-lo.

L'Atlético de Sime­one evo­lu­ci­ona, i ho fa mar­ca­da­ment cap a millor. El tècnic no només ha sabut sobre­po­sar-se a la baixa de Rada­mel Fal­cao, sinó que ha millo­rat els pro­duc­tes que tenia a dis­po­sició. Villa dóna símpto­mes de millora, Óliver Tor­res ja és una alter­na­tiva a Arda Turan i Adrián es va retro­bar amb una bona versió con­tra el Betis. Ara, a El Cholo només li fal­tarà aca­bar d'aco­mo­dar Toby Alderwei­reld i Jos­hua Gui­la­vo­gui, els últims a arri­bar, per rema­tar un pro­jecte que parla de pit i collons, però que també juga un fut­bol d'alta escola.