El contrabaix

Com que el joc del Barça sem­bla que s'enquista en el basso con­ti­nuo, el senyor Gerardo Mar­tino faria bé d'anar al curs de con­tra­baix que entre ahir i demà l'Asso­ci­ació Bar­ce­lona Bass porta a terme a cavall de l'alberg de Sant Maria del Mar, de Coma-ruga, i l'audi­tori Pau Casals, del Ven­drell. Es tracta d'un curs adreçat als estu­di­ants de con­tra­baix, que tant podrien apro­fi­tar el plan­ter del FC Bar­ce­lona com els res­pon­sa­bles actu­als de l'estil blau­grana, perquè tant l'entu­si­asme com el saber dels que hi par­ti­ci­pen i l'orga­nit­zen ani­ria bé a la intel·ligència del Barça.

Al nos­tre país, que, amb el de tres cor­des de tripa, el con­tra­baix o verra va aguan­tar anys i panys amb la sar­dana el sal­tiró tri­bal que ara la música sin­te­tit­zada rebenta als alta­veus de les dis­co­te­ques, el ritme cons­tant i apa­rent­ment monòton no és una fina­li­tat, sinó el cres­cendo espasmòdic d'una jugada de mes­tre. Això, a banda d'expli­car els fona­ments de la tirada de la gent del país pel jazz i la música de gran orques­tra, tant en les vari­ants espes­ses dels cataus noc­turns com en l'efer­vescència dels balls de festa, explica, en bona mesura, el des­con­ten­ta­ment per la manera actual de fer anar la pilota dels juga­dors del Barça.

Ja se sap que qui es va acos­tar pri­mer a l'essència d'aquest repar­ti­ment de notes va ser l'holandès prim, que de sar­da­nes no en sabia, ni en deu saber, ni gens ni mica. Perquè es tracta d'un para­digma, d'aquell que ell en deia la filo­so­fia de fer córrer la pilota. Ara, que sem­bla que es vul­gui fer córrer més l'ins­tru­ment que no pas la bimba, con­vin­dria que els res­pon­sa­bles del joc blau­grana assis­tis­sin a aquest curs, perquè hi des­co­bri­rien, a través d'espe­ci­a­lis­tes de casa i d'aquesta Europa que ens esca­ti­men, que, tant en el jazz com en la música clàssica, el con­tra­baix, bellu­gant-se sobre un eix, no sola­ment acom­pa­nya, sinó que pro­jecta com una fiblada punyent la melo­dia que ens encanta.