Com que el joc del Barça sembla que s'enquista en el basso continuo, el senyor Gerardo Martino faria bé d'anar al curs de contrabaix que entre ahir i demà l'Associació Barcelona Bass porta a terme a cavall de l'alberg de Sant Maria del Mar, de Coma-ruga, i l'auditori Pau Casals, del Vendrell. Es tracta d'un curs adreçat als estudiants de contrabaix, que tant podrien aprofitar el planter del FC Barcelona com els responsables actuals de l'estil blaugrana, perquè tant l'entusiasme com el saber dels que hi participen i l'organitzen aniria bé a la intel·ligència del Barça.

Al nostre país, que, amb el de tres cordes de tripa, el contrabaix o verra va aguantar anys i panys amb la sardana el saltiró tribal que ara la música sintetitzada rebenta als altaveus de les discoteques, el ritme constant i aparentment monòton no és una finalitat, sinó el crescendo espasmòdic d'una jugada de mestre. Això, a banda d'explicar els fonaments de la tirada de la gent del país pel jazz i la música de gran orquestra, tant en les variants espesses dels cataus nocturns com en l'efervescència dels balls de festa, explica, en bona mesura, el descontentament per la manera actual de fer anar la pilota dels jugadors del Barça.

Ja se sap que qui es va acostar primer a l'essència d'aquest repartiment de notes va ser l'holandès prim, que de sardanes no en sabia, ni en deu saber, ni gens ni mica. Perquè es tracta d'un paradigma, d'aquell que ell en deia la filosofia de fer córrer la pilota. Ara, que sembla que es vulgui fer córrer més l'instrument que no pas la bimba, convindria que els responsables del joc blaugrana assistissin a aquest curs, perquè hi descobririen, a través d'especialistes de casa i d'aquesta Europa que ens escatimen, que, tant en el jazz com en la música clàssica, el contrabaix, bellugant-se sobre un eix, no solament acompanya, sinó que projecta com una fiblada punyent la melodia que ens encanta.