Comparacions
Escric abans del derbi, però ens entendrem igual: un triomf del Barça no haurà fet res més que reforçar el que llegirà, i un empat o una derrota, vista la dinàmica dels primers dos mesos i mig de curs, només es pot entendre a hores d'ara com un accident, més enllà de la gesticulació dels curtterministes habituals.
Ens entendrem igual, perquè del que es tracta és del balanç dels 100 dies de Martino, que acumula acusacions de traïdor a l'estil que supediten un rendiment brillant a una mesquina comparació amb la millor versió del Barça en 114 anys d'història. Han tingut pertinent rèplica del mateix acusat, que ha argüit que si no fos pràctic i seguís guanyant, s'allunyaria molt més d'aquest paradís perdut i enyorat pels nostàlgics de l'abans-d'ahir. No puc afegir ni una coma al que ha dit, però sí arguments a l'apologia. I dels basats en la comparació amb el passat, com agraden als nostàlgics i la seva memòria selectiva. Per exemple, i ja que s'ha minimitzat la victòria en el clàssic, a còpia de destacar molt més els demèrits dels d'Ancelotti que els mèrits propis, toca insistir que és la primera contra els blancs des de la de fa més d'un any en l'anada d'aquella supercopa que va acabar sent per al Madrid, i que arribava quatre mesos després que, amb Guardiola, Mou hagués sortit del Camp Nou amb tres punts i una lliga a la butxaca.
També podem parlar de gols, de com es fan: ja vaig recordar aquí que el millor Barça també en feia al contraatac. I si fan recompte comprovaran que la majoria dels d'aquest d'ara tant d'anada i tornada (tendència iniciada, i amb molt menys equilibri defensiu, el curs passat) continuen sent en atac estàtic. Els insto, a més, a revisar vídeos d'aquell dream team fundacional i al qual tants partits se li descontrolaven: comprovaran que el rondo que lustres després esdevindria marca d'aigua era encara exhibició puntual. Les lliçons de trigonometria de l'inaudit Barça de Guardiola van ser zenit del model, però no l'única encarnació possible. Irrenunciables són la vocació ofensiva, el toc, la plasticitat. I de tot això, n'hi ha.
Però, sobretot, cal no oblidar que el de Tata no ha de ser millor que cap altre Barça, sinó millor que l'Atlético de Simeone, tant de moda; que amb qui s'ha de batre i comparar no és amb cap equip preservat en el formol de la memòria selectiva, sinó amb els rivals que li cauen cada tres dies. I la pregunta és si han vist enguany algun de millor que aquest Barça imperfecte que acumula bones noves (Valdés on fire, recuperació d'Alexis, eclosió de Bartra, retorn de Puyol, big bang Neymar) i que, des de dalt de tot i amb un títol a la butxaca, té un enorme marge de millora, ni que sigui perquè Messi surt d'una lesió i els excelsos Neymar i Martino encara s'estan adaptant. Segur que no, que en la lliga no n'han vist cap ni de més vistós ni superior. A Europa, diuen? Confiïn en el marge de millora.
Ah, i per si els assalta la temptació de pensar que els d'El Cholo són millors: s'imaginen que el Barça jugués com l'equip de moda?@IvanVila_PA