El ciclisme és un dels esports més durs i exigents, tant físicament com mentalment. És un esport d'equip, però, alhora, també individual. No hi ha dubte que al darrere de tot gran campió hi ha un bon equip, sobretot en les grans carreres, com el Tour de França, la Vuelta a Espanya i el Giro d'Itàlia, que duren tres setmanes i combinen escalades, contrarellotges, victòries en l'esprint, etc. Però, quan arriba el moment de la veritat, aquell en què l'equip ja ho ha donat tot i la victòria està a l'abast de la mà és quan apareixen els veritables campions, aquells que no defalleixen i són capaços de posar un punt més d'exigència a la cursa quan aquesta es fa impossible i sembla interminable.

No són gaires els ciclistes que tenen fusta de veritables campions. En cada generació en poden aparèixer un o dos, com a molt. Afortunadament, a casa nostra, tenim avui un d'aquests ciclistes fora de sèrie. Va néixer a Barcelona fa trenta-quatre anys, tot i que es considera de Parets del Vallès, perquè hi va anar a viure de molt petit. Es diu Joaquim Rodríguez i Oliver, però és més conegut com Purito Rodríguez, perquè el 2001, en una dura ascensió d'entrenament, va sobrepassar la resta de l'equip fent veure que es fumava un puro per demostrar que anava sobrat de forces. Professional des dels vint-i-dos anys, ha passat per quatre equips (2001-2003, ONCE-Eroski; 2004-2005, Saunier Duval-Prodir; 2006-2009, Caisse d'Epargne; i, des del 2010, el Team Katuixa) i entre els seus principals triomfs destaquen la Setmana Catalana del 2004, la general de muntanya en la Vuelta del 2005, el campionat d'Espanya el 2007, la Volta a Catalunya el 2010, la medalla de bronze en el campionat del món de ciclisme en ruta el 2009 i la de plata el 2013, la Fletxa Valona el 2012 i la Volta a la Llombardia el 2012 i el 2013, set etapes de la Vuelta, dues etapes del Giro i una del Tour, a banda de ser el primer català que ha fet podi en les tres grans voltes. El 2010, el 2012 i el 2013 va ser el millor ciclista de l'any, segons els barems de la Unió Ciclista Internacional (UCI).

Purito s'entrena sovint al coll de la Gallina (Andorra, on té fixada la seva residència), una ascensió curta però molt dura en una carretera estreta amb revolts de cent vuitanta graus que es fan interminables des de Bixessarri (en aquests Pirineus orientals on molts topònims conserven encara la flaire de la fonètica èuscara) fins a arribar a l'ermita de Canòlic. Probablement és un bon lloc per entrenar-se i dosificar el final explosiu en les ascensions del corredor de Parets del Vallès.

En definitiva, un esport molt dur, en què l'excel·lència s'aconsegueix a còpia d'esforç, sacrifici i llargues sessions d'entrenament (en distàncies i en hores) i amb un desgast físic que pocs esports exigeixen fins als extrems del ciclisme. Un esport, tanmateix, poc reconegut, mal retribuït excepte per a les primeres figures i caps d'equip i amb creixents problemes de finançament i de manca de patrocinadors, com demostra la fins ara inevitable desaparició d'Euskatel, després de dues dècades en el ciclisme professional, per no haver trobat patrocinador per a la temporada vinent. Un esport, en fi, que requeriria una més gran atenció, que malviu a l'ombra del dopatge –molt més controlat que en altres esports–, i que, sobretot, compta amb uns abnegats professionals que mereixen ser tractats amb la dignitat que es desprèn del seu esforç i d'una dedicació que no és proporcional als beneficis econòmics que reporta en comparació amb altres esports menys exigents.