Durant anys, l'esport professional ha viscut d'una màxima aparentment irrefutable: guanyar fa riure. El resultadisme per damunt de tot, i la certesa de saber que, al final, més enllà de la vistositat del joc i de la química entre equip i afició, el que compten són les victòries i, sobretot, els títols. Trobaríem un munt d'exemples d'equips i entrenadors resultadistes que han passat a la història. Del futbol, només cal recordar Nereo Rocco, l'inventor del catenaccio, i d'altres com Helenio Herrera, Fabio Capello i fins i tot José Mourinho. I fent un repàs al bàsquet, tots recordem les capacitats de Boza Maljkovic, Miki Vukovic i altres exponents de l'escola iugoslava amb un talent innat per guanyar partits sense arribar als seixanta punts. El seu palmarès, i el de molts altres com ells, compta més que la seva aposta per destruir el joc del contrari més que pel talent de l'equip. Perquè guanyar fa riure.

Però, tot i que només en aparença, alguna cosa està canviant. El Barça de futbol i el de bàsquet viuen temps convulsos tot i liderar amb una notable autoritat les seves respectives classificacions. Ningú qüestiona l'eficàcia de Tata Martino i Xavi Pascual, ni la seva capacitat per guanyar. El debat és sobre si és normal que plantilles carregades de talent autòcton i d'altre de fitxat a cop de talonari ofereixin un joc poc vistós i pateixin per superar rivals situats a anys llum pel que fa a pressupost. La discussió ja ha estat objecte de comentari per part dels dos entrenadors, que han demanat temps per acabar de conjuntar els jugadors i han apel·lat als resultats per defensar la tasca feta fins ara.

La cosa no anirà més enllà si arriben les victòries i si les dues plantilles assoleixen el seu millor nivell a principi d'any, que és quan es juguen els títols. I a final de temporada, ningú es recordarà d'aquest debat si s'han guanyat lligues, copes i copes d'Europa. Perquè si alguna cosa ha quedat clara amb el pas dels anys és que l'afició és la primera que s'apunta a la màxima que encapçala aquest article. Aquella que diu que guanyar fa riure.