Gerard Deu­lo­feu va jugar el cap de set­mana pas­sat 27 minuts en l'Ever­ton-Tot­ten­ham (0-0) de la desena jor­nada de la Pre­mier Lea­gue. Una esto­neta que enguany es pot con­si­de­rar com un tre­sor per al qual s'ha con­si­de­rat com l'última gran perla sor­gida del plan­ter blau­grana. I és que per al jove davan­ter de Riu­da­re­nes la cessió a l'Ever­ton no està sent fins ara gens sen­zi­lla pel que fa a opor­tu­ni­tats. Amb prou feina acu­mula 75 minuts jugats en la lliga anglesa, més un parell d'apa­ri­ci­ons més en les pri­me­res eli­mi­natòries de la Cup. Pre­ci­sa­ment va ser en una d'aques­tes eli­mi­natòries, con­tra el Ste­ve­nage, de la ter­cera divisió anglesa, quan va acon­se­guir el que fins ara és el seu únic gol amb la samar­reta tof­fee. Però tam­poc es pot exi­gir gaire més amb un bagatge tan limi­tat.

A hores d'ara, la situ­ació per­met pre­gun­tar-se si l'elecció de l'Ever­ton va ser l'encer­tada o bé si li hau­ria estat més con­ve­ni­ent un dels altres can­di­dats a acon­se­guir els seus ser­veis durant aquesta tem­po­rada per fogue­jar-se en l'elit. És a dir, un equip més modest, però també més pro­pici a l'hora de sumar minuts amb regu­la­ri­tat en una lliga impor­tant, que és pre­ci­sa­ment el que, segons els ente­sos, neces­sita una pro­mesa de 19 anys per con­so­li­dar-se en una rea­li­tat i el pri­mer argu­ment per impul­sar la cessió.

En aquest sen­tit, la pri­mera part de curs ha estat més pro­duc­tiva per a un altre jove valor blau­grana i com­pany de Deu­lo­feu al Barça B la tem­po­rada pas­sada, Rafinha, que va anar cedit al Celta, empès també pels lli­gams fami­li­ars que l'unei­xen a Vigo. El jove his­pa­no­bra­si­ler ha entrat des de l'inici en l'estruc­tura de Luis Enri­que i és un dels habi­tu­als en l'onze del Celta. Ho reflec­tei­xen els 743 minuts que ja ha sumat i les vuit titu­la­ri­tats que ja acre­dita en tretze jor­na­des de pri­mera divisió. Unes dades que, a hores d'ara, són molt supe­ri­ors a les que arri­ben des de Liver­pool amb Deu­lo­feu.

Tot i això, Deu­lo­feu pot treure lliçons ben valu­o­ses d'aquesta situ­ació que li per­me­tin ser més bon juga­dor. Ara se li ha pre­sen­tat un repte que gai­rebé des­co­nei­xia en la seva curta però intensa tra­jectòria cap al fut­bol pro­fes­si­o­nal. Acos­tu­mat a ser el cen­tre d'atenció i pro­ta­go­nista gai­rebé cada cap de set­mana des del fut­bol for­ma­tiu blau­grana fins a arri­bar al filial, ara li toca picar pedra i llui­tar per cada minut en un esce­nari allu­nyat del bres­sol blau­grana. Ha de tas­tar la duresa de la ban­queta, que ja va ocu­par en alguna ocasió pun­tual l'any pas­sat amb Euse­bio, però lla­vors sabent-se titu­lar. Fora del camp també pot apren­dre coses que l'han d'aju­dar a ser més bon fut­bo­lista. Per començar, ado­nar-se de la difi­cul­tat que suposa obrir-se camí en el fut­bol d'elit, on sovint ser el més ràpid o el més tècnic no sig­ni­fica ser el millor. Hi ha altres vir­tuts que tenen més a veure amb la paciència i la capa­ci­tat de sacri­fici que implica per­se­guir un objec­tiu. Ana­lit­zar i apren­dre d'aquell com­pany que pugna per la mateixa posició i saber inter­pre­tar què neces­sita l'equip i demos­trar-ho en els minuts de joc que dis­puti. En defi­ni­tiva, gua­nyar fam per obrir-se camí sense la dis­tracció dels elo­gis i les por­ta­des amb el seu nom escrit. Una lliçó que pot ser la millor que s'emporti de l'Ever­ton, més enllà de la crei­xent par­ti­ci­pació al camp que s'espera que tin­gui. De fet, no dubto que el tècnic català dels tof­fees, Robert Martínez, anirà enlai­rant la presència de Deu­lo­feu a mesura que avanci la tem­po­rada. Perquè el poten­cial hi és, però cal cui­nar-lo amb calma.