L'enveja i els valors
Kilian Jornet explicava en el Córrer o morir l'enveja que sentia quan, unes quantes hores després de guanyar una cursa en què havia participat s'acostava a la línia d'arribada quan feia 24 hores que s'havia pres la sortida i veia arribar corredors que ploraven d'alegria. Els veritables guanyadors eren ells. I aquesta és la referència que em va venir al cap quan dijous vaig saber que Víctor Tomàs era al Blanc-i-verd de Bordils, a veure el partit de copa que l'equip de Pau Campos perdia contra el Cangas 23-32. Perquè estic convençut que el capità del Barça no va fer tots aquells quilòmetres per estudiar el rival amb qui, curiosament, es veurà avui les cares. Segur que el que pretenia era gaudir de l'handbol en estat pur... Costa, explicar el fenomen Bordils. Tinc amics que ara m'hi fan referència: ah, és allà on vas tu, no? Sí, és un poble gairebé la meitat que el meu. I té un club amb més de 50 anys d'història que sense perdre la seva idiosincràsia va pujar a la segona divisió, al maig.
Dijous, El club de la mitjanit, de Catalunya Ràdio, hi va anar, i després va fer el programa en directe des del poble. Posaven l'exemple de Wembley en el futbol. Per mi, no és el pavelló, només. És el tercer any que segueixo l'equip i el seu entrenador ja em parlava des del principi dels valors de l'handbol, propers als del rugbi per la noblesa tot i el contacte –no hi duraria ni una possessió, jo–. Aquests valors es magnifiquen, a Bordils. I també em parlava, Pau Campos, de l'excel·lència: lluiten al màxim per cada pilota de cada entrenament, i només així han arribat fins aquí. També recordo el juliol, quan havia quedat amb el directiu Esteve Moré per si feien efectiu l'ascens, un cop acabada la junta i a pocs minuts per al tancament de l'edició. O quan parles amb els jugadors i veus que no és retòric, el discurs que transmeten. O la gent que treballa pel club del poble, sense esperar res a canvi. Potser que ens servís d'exemple, el Bordils, en molts àmbits.