Uns aclariments, o matisacions, que sovint el debat sobre el joc de Barça deriva en el boc gros. Paradoxalment, quan el que se li demana a l'equip és tot el contrari: subtilesa i precisió.

Que el Barça pugui jugar millor no significa que jugui malament. Que no aguanti la comparació amb el millor Barça de sempre no vol dir que sigui dolent. Ni que no l'aguanti amb el del curs passat. Ha perdut finor i velocitat, però encara encaixona els rivals bona part dels partits. La majoria, Madrid inclòs, segueixen renunciant a disputar-li la pilota i es limiten a atrinxerar-se i intentar matar-lo al contraatac. Com l'Espanyol: es va limitar a muntar un dispositiu ultradefensiu, que sí, que quasi va anul·lar el Barça, però que al final no li va servir de res. Perquè quan jugues al catenaccio, ets, tu sí, un resultadista, de manera que si el resultat és negatiu, has fracassat.

Que un equip inferior li aguanti al Barça a cop de barricada i, en comptes de golejat, caigui per la mínima no implica que hagi fet més mèrits que el guanyador, com fa la sensació sentint alguns comentaristes i llegint algunes cròniques que semblen donar més valor a les cobertures defensives que als intents de construir, combinar i trencar el mur dels blaugrana, tot i que a ells allò no se'ls consentiria. Sí, a la lliga (i a la copa i, què collons, a la Champions) hi ha molta descompensació entre grans i petits, però aplicar diferents vares de mesurar en els relats periodístics dels partits no corregeix el desnivell.

El que dic pel Barça val per Messi: contra el Milan va fer el que per qualsevol altre seria un partidàs, però com que a ell l'hem vist modelar obres mestres, se'l despatxa amb un garrepa “progressa adequadament”. S'entén, però més que de la suposada crisi d'aquest Messi acabat de sortir d'una lesió i que té, com sempre, els millors números de l'equip, potser caldria ocupar-se de les de Xavi i Iniesta, que semblen de molt més abast.

Trair l'estil és el que va fer Capello quan va rellevar Sacchi en el Milan, no el que està fent Martino. No és trair l'estil que el Barça ja no executi el seu joc de posició i precisió com amb el millor Guardiola. De fet, ja no ho feia el curs passat. Ni al final de l'anterior. La diferència és que, ara, el Tata opta per usar (també) altres armes que feia un parell d'anys que es rovellaven al magatzem. Un parell, no cinc ni deu ni vint. El contraatac també formava part de l'arsenal del Barça del sextet.

Defensar això ni implica ser resultadista ni conformar-se ni no veure els punts febles de l'equip ni negar el debat. Ni tampoc subscriure segons quines afirmacions de Rosell. Que hi hagi crítiques, i fins i tot acusacions de trair l'estil que jo rebutjo, no infereix l'existència de cap pla pervers contra el club. Les coses són més senzilles. Però com que és massa demanar que el president no pequi de la conspiranoia inherent al càrrec com a mínim des dels temps de Núñez, em conformo que deixi d'encomanar-la a l'entrenador.