Ni Messi pot tornar a ser el que era
Ho hem de reconèixer: començàvem a sospitar que Messi potser no tornaria a ser qui era. I, en certa manera, de fet, és així: mai no som iguals, canviem amb el pas del temps i les circumstàncies. Messi no pot ser el mateix que era perquè a cada moment és un altre (com tots anem esdevenint altres versions de nosaltres mateixos) mentre que l'equip també ha anat canviant: hi ha un altre entrenador, han marxat alguns jugadors, n'han arribat de nous i els que ja hi eren també són uns altres. El Barça, i bé sabíem que aquella excel·lència que ens procurava tanta felicitat no podia durar per sempre, ja no és el mateix d'aquelles tres primeres temporades amb Guardiola en què Leo Messi es va revelar com el jugador excepcional que era la culminació de totes les virtuts de l'equip. Alguna cosa d'aquella frescor juvenil de Messi, que semblava capaç d'inventar una jugada cada vegada que li arribava la pilota, s'ha perdut. També els marcatges són més capaços de neutralitzar-lo, encara que no sempre ho aconsegueixen perquè perdura l'instint genial.
Potser, i això no és necessàriament dolent, Messi ha deixat de ser el jugador proverbial que en les dues últimes temporades, quan el joc de l'equip va començar a defallir o els contraris en van trobar l'antídot, era capaç de resoldre ell sol un partit quan semblava definitivament embussat. Apunto que no és necessàriament dolent perquè, a banda que pugui patir el fet que el joc del Barça no passi absolutament per ell o que hagi deixat de ser la gran referència, altres jugadors (sobretot Neymar, evidentment) poden assumir una funció decisiva.
D'aquí, s'ha diluït l'anomenada Messidependència, que tant lamentàvem els barcelonistes a finals de la temporada passada quan el jugador es va lesionar. I, per tant, no sé per què, enmig d'aquesta estranya malenconia que vivim mentre som líders en la lliga i hem superat la lligueta de classificació en la lliga de campions, ja estàvem tan ansiosos perquè començàvem a sospitar que Messi (castigat per les lesions, amb el pes dels problemes amb Hisenda originats per la gestió del seu pare i desconcertat ell mateix pel seu rendiment i per la relativa reducció de la seva importància a l'equip) ja no tornaria a ser aquell que era. Repeteixo: d'alguna manera no ho tornarà a ser, però segur que continuarà essent futbolísticament molt valuós el que encara serà durant els anys en què podrà continuar jugant, suposem i esperem que al Barça.
Com que tot sempre va oscil·lant d'una cosa a l'altra de partit en partit, n'hi ha hagut amb prou amb què Messi jugués prou bé contra el Milan perquè els titulars anunciessin que “Messi ha tornat” d'una manera literal o amb una expressió semblant. En fi, ja va dir Heràclit que l'únic permanent és el canvi, però no podia tenir ni idea de com la percepció de les coses seria tan mudable amb el pas dels segles: més que les coses, la percepció (i d'aquí la valoració, la interpretació) canvia cada moment. Sí, Messi va jugar bé i, sobretot, no va semblar absent, a més de marcar un gol de penal (tirant la pilota al mig de la porteria seguint la idea que el porter es mourà a un costat o a un altre) i de fer-ne un altre en una jugada preciosa a través d'una paret amb el seu amic Cesc. Ha tornat Messi? Havia deixat de ser-hi? Ha reaparegut el Messi de sempre? No hi ha cap Messi de sempre. Res és per sempre o pot ser com sempre. Messi va fer un bon partit perquè és un grandíssim jugador capaç de jugar de manera sensacional. Però el jugador Messi es va fent a mesura que juga. No és cap essència. És una meravellosa existència futbolística que no s'ha acabat.