La senyora de la foto, al costat de Lluís Pujol, per sempre Pujolet, era la Trini, entranyable telefonista, la primera dona que va treballar al Barça fins a la seva jubilació. Anàvem a escriure sobre la renovació de Zubi, però les prioritats són avui les que són. Qüestió d'amor. El que tants i tants treballadors del club van oferir des de la seva passió per la causa comuna, el seu esperit altruista i enamorat. Tant els feia que cobressin poc, suportaven el nul reconeixement de les directives, sempre capficades entre les derivades de l'últim marcador i els comptes d'explotació, números que han estat eternament renyits amb el sentiment.

Però ells entregaven l'ànima, i ja va bé, encara que sigui tard i malament, que algú els doni les gràcies, els mostri públicament aquell reconeixement negat de manera interna. El seu no era un lloc de treball qualsevol, el vivien de manera despresa, orgullosa, plena d'aquells valors i comportaments que altres empren de manera tan interessada i arbitrària. La Trini atenia els telèfons i compartia estima pel Barça amb tot aquell que també l'estimés. I eren molts, per sort, que mai tingueren protagonisme, abnegats, senzills, exemplars...

Pensem en l'entranyable Papi Anguera, recordem el fantàstic Pere Cusola a la porta dels vells vestidors. Ens ve a la memòria el meravellós exemple d'en Rossend Calvet, l'honestedat entregada dels Mur, d'aquells que van treballar com formiguetes per fer la vida millor, més esperançadora al conjunt de la família barcelonista, aquest símbol idealitzat que només queda pur en el cor dels infants i de penyistes que senten arreu l'amor incondicional per aquesta gran institució que alguns no serveixen ni serviran mai perquè només l'entenen en benefici propi. Avui, per sort, encara en queden, d'aquestos romàntics, d'aquestes belles persones lliurades al club en cos i ànima, però ja són franca minoria, tal com dicta el funest signe dels temps.

Anàvem a parlar de Zubi i, ben pensat, no té cap importància al costat del record de l'estimada Trini, a qui dedicaven festes i festetes aquells que encara tenien quelcom que bategava sota les costelles. I no era la cartera, precisament, no ens confonguem, ni deixem que ens confonguin. El Barça és tan gran gràcies a persones com la secundària i oblidada telefonista Trini. Per això, encara se'ns altera el pols quan sentim la veu de Manel Vich, connexió pura amb la millor tradició. La més despresa i també incondicional, autèntica. L'essència del millor Barça, anònims que han donat sentit al Més que un club i mai no han tingut ningú que els escrigui, que els reconegui i que els doni les gràcies. També, perquè ens passem el dia parlant de gent que, francament, no paga la pena. Per molt que acaparin les fotos.