El Barça que guanyi i alhora doni espectacle. Que les cames em duguin al Camp Nou per apaivagar l'anhel de guanyar més títols, però també per la bellesa del joc que fa l'equip. Dues condicions de difícil coincidència. Les vam veure juntes per darrera vegada, i en la seva màxima esplendor, durant la final del campionat mundial de clubs jugada al Japó el mes de desembre del 2011 en la final contra el Santos.

A partir de llavors i fins a l'arribada de Tata Martino a la banqueta del Barça, hem guanyat una lliga i una copa. Pel camí hem perdut el nostre líder espiritual. Crec que va tenir temor del que calia reformar; un cop dur només esmorteït pel nomenament immediat del seu successor, l'hereu inqüestionable, perdut per dolorosa malaltia que ens ha tornat a deixar orfes.

I ens arriba un entrenador de l'Argentina, del qual només sabíem que havia estat a punt d'eliminar Espanya del mundial dirigint la selecció del Paraguai, i sense temps de baixar de l'avió com qui diu, aconsegueix uns resultats immillorables i quasi immaculats. Aquest entrenador mereix un enorme respecte. Temia una llarga estada als inferns i cada matí em llevo a sis punts de distància de Satanàs, la qual cosa és monumental. S'ha guanyat sobradament poder treballar tranquil.

Només prego que la nostàlgia no ens faci traïdors. Que la directiva sàpiga ser a l'altura de les circumstàncies i l'aconselli correctament, perquè no caiguem en el parany dels periodistes de Madrid, i molt especialment en els de la caverna, sobre el mal que les decisions del Tata puguin fer a la selecció espanyola. Ells només miren de fer-nos mal por lo civil o por lo criminal i amb Espanya que malmet tenen una bona eina.

Felicitats, nois de les motos! Més que un somni!