Que la nostàlgia no ens faci traïdors

El Barça que gua­nyi i alhora doni espec­ta­cle. Que les cames em duguin al Camp Nou per apai­va­gar l'anhel de gua­nyar més títols, però també per la bellesa del joc que fa l'equip. Dues con­di­ci­ons de difícil coin­cidència. Les vam veure jun­tes per dar­rera vegada, i en la seva màxima esplen­dor, durant la final del cam­pi­o­nat mun­dial de clubs jugada al Japó el mes de desem­bre del 2011 en la final con­tra el San­tos.

A par­tir de lla­vors i fins a l'arri­bada de Tata Mar­tino a la ban­queta del Barça, hem gua­nyat una lliga i una copa. Pel camí hem per­dut el nos­tre líder espi­ri­tual. Crec que va tenir temor del que calia refor­mar; un cop dur només esmorteït pel nome­na­ment imme­diat del seu suc­ces­sor, l'hereu inqüesti­o­na­ble, per­dut per dolo­rosa malal­tia que ens ha tor­nat a dei­xar orfes.

I ens arriba un entre­na­dor de l'Argen­tina, del qual només sabíem que havia estat a punt d'eli­mi­nar Espa­nya del mun­dial diri­gint la selecció del Para­guai, i sense temps de bai­xar de l'avió com qui diu, acon­se­gueix uns resul­tats immi­llo­ra­bles i quasi imma­cu­lats. Aquest entre­na­dor mereix un enorme res­pecte. Temia una llarga estada als inferns i cada matí em llevo a sis punts de distància de Satanàs, la qual cosa és monu­men­tal. S'ha gua­nyat sobra­da­ment poder tre­ba­llar tran­quil.

Només prego que la nostàlgia no ens faci traïdors. Que la direc­tiva sàpiga ser a l'altura de les cir­cumstàncies i l'acon­se­lli cor­rec­ta­ment, perquè no cai­guem en el parany dels peri­o­dis­tes de Madrid, i molt espe­ci­al­ment en els de la caverna, sobre el mal que les deci­si­ons del Tata puguin fer a la selecció espa­nyola. Ells només miren de fer-nos mal por lo civil o por lo cri­mi­nal i amb Espa­nya que mal­met tenen una bona eina.

Feli­ci­tats, nois de les motos! Més que un somni!