El gran Federer anima la copa Masters
Només cal veure les ganes i la passió que hi posa la seva dona aplaudint a la graderia per saber que Federer ho ha passat malament. Només un títol –Halle–, trencament amb l'entrenador que el va ressituar en el número 1 durant el 2012 i massa derrotes en el còmput global li han fet mal i han reduït el seu grau de confiança. Ell, que fa quatre dies havia dominat amb tirania el circuit i que, segons la gran majoria d'experts, és el millor jugador de la història, es fa gran –32 anys– i ha patit. Tant li fa ser ric o haver aixecat abans 17 títols de Grand Salm i infinitat de copes menors. Quan s'hi posa, s'hi posa. És una màquina acostumada a guanyar i quan les victòries no acaben d'arribar s'atabala. És normal. Federer sempre aposta per un tennis espectacular en què la genialitat és latent i no sap especular com altres jugadors que actuen en funció del resultat. Per bé o per mal, ell és sempre transparent. Anteposa el talent a les tàctiques o als models més esquerps. Allò que deia Cruyff que són els rivals els que s'han de preocupar del Barça i no el Barça dels rivals. Federer és Federer.
Quan semblava que molts tennistes li havien perdut el respecte en el sentit esportiu, el geni de Basilea s'ha plantat en les semifinals de la copa Masters, amb dues victòries en la fase preliminar en què ha demostrat que malgrat que ja no és aquella piconadora que destrossava els rivals, conserva els tocs precisos que fan aixecar el públic del seient. D'acord que Nadal, amb una dreta portentosa, un revés cada cop millor i un físic a prova de bomba, i Djokovic, amb el revés a dues mans més mortífer i regular del circuit –tots dos amb una mentalitat de ferro–, han estat enguany implacables i són ara mateix els grans dominadors del circuit, però si féssim un vídeo amb les deu millors jugades de la copa Masters que s'està jugant a l'O2 Arena de Londres –avui es disputa la final– Federer seria el protagonista d'unes quantes.
El partit de dissabte contra un Del Potro també incommensurable va ser una veritable perla del tennis en què el suís va exhibir la seva varietat inacabable de registres. Per exemple, no perd els bons costums ancestrals i segueix pujant a la xarxa, una acció que cada cop es veu menys a les pistes perquè qualsevol marrec et passa des del fons. I les deixades? Inesperades, dissenyades des de molt lluny amb traïdoria i amb un bot infernal que desvia la seva trajectòria a causa de l'efecte com si la pilota estigués teledirigida. A càmera lenta s'aprecia amb nitidesa el cargol que du la bola i els tombs que fa sobre si mateixa abans d'arribar al destí. Molts tennistes són capaços de fer-ho de tant en tant, segur. Però molt pocs tan sovint i en moments tan delicats de partits tan compromesos. És això. Federer està tan acostumat a aplicar el seu mètode únic que arronsar el braç o minimitzar els seus recursos gairebé naturals li trenca els esquemes. No sap jugar a res més i això, certament, se li ha d'agrair.
Ahir, Nadal, rocós i en plena forma, el va deixar fora de la final seguint fil per randa els pronòstics. Suposo que el suís, guanyador nat, es devia emprenyar com una mona, encara que també m'imagino que, a poc a poc, s'ha anat acostumant a claudicar contra Nadal, Djokovic i Murray. Però malgrat que ha estat la seva pitjor temporada en molts anys i que ha caigut fins al setè lloc de l'ATP, Federer ha demostrat en la copa Masters que, si vol, té corda per a estona.