Pep Guardiola va construir el millor Barça de la història i potser el millor equip de tots els temps. Raons? Catorze títols de dinou possibles en quatre temporades i un joc que el va convertir en referent del futbol mundial. Allò va ser excepcional. I ja ho sabíem en el moment mateix en què estava passant. El mateix Guardiola ho deia sovint i és de suposar que sabia de què parlava. L'equip va tocar sostre en el mundial de clubs del 2011, contra el Santos de Neymar. Després, mai va tornar a ser el que havia estat. Mai. Guardiola ho va poder constatar en els seus últims sis mesos al club. El seu equip planejava camí de tocar terra. L'excepcionalitat ja era història. Impossible de repetir amb els mateixos actors i circumstàncies. Improbable de reproduir a molt curt termini, sense una revolució o una llarga transició pel mig. El tècnic ho tenia clar i vet aquí la seva buidor i el seu adéu, més enllà de la distància evident amb Sandro Rosell el seu entorn i la seva junta.

Malgrat el respecte escrupolós que mereix la seva decisió d'apartar-se i d'allunyar-se de l'escena, però, deu ser lícit preguntar-se com seria avui el Barça si Guardiola no hagués marxat. I l'única conclusió acceptable és que hauria tingut els mateixos problemes i no hauria pogut aplicar solucions gaire diferents: a) sense canviar moltes de les cares importants del vestidor, totes indiscutibles per mèrits propis, o b) sense renunciar a guanyar. El club va optar per la prudència. Esprémer el cicle i evolucionar a poc a poc. Tito va iniciar la transició en un context majoritàriament acrític i Martino la continua, però en un context hipercrític, difícil de justificar, no pels resultats impecables de l'equip, sinó per la falta de realisme dels plantejaments. Molta gent es pregunta on ens ha de portar aquesta transició i la resposta és bastant òbvia. A deixar enrere un Barça monolític que ja no podia més, per arribar a un Barça polivalent que pugui seguir guanyant, mentre els astres de l'enyorada excepcionalitat no es tornin a alinear.