El ‘buit' de Guardiola

Pep Guar­di­ola va cons­truir el millor Barça de la història i pot­ser el millor equip de tots els temps. Raons? Catorze títols de dinou pos­si­bles en qua­tre tem­po­ra­des i un joc que el va con­ver­tir en refe­rent del fut­bol mun­dial. Allò va ser excep­ci­o­nal. I ja ho sabíem en el moment mateix en què estava pas­sant. El mateix Guar­di­ola ho deia sovint i és de supo­sar que sabia de què par­lava. L'equip va tocar sos­tre en el mun­dial de clubs del 2011, con­tra el San­tos de Ney­mar. Després, mai va tor­nar a ser el que havia estat. Mai. Guar­di­ola ho va poder cons­ta­tar en els seus últims sis mesos al club. El seu equip pla­ne­java camí de tocar terra. L'excep­ci­o­na­li­tat ja era història. Impos­si­ble de repe­tir amb els matei­xos actors i cir­cumstàncies. Impro­ba­ble de repro­duir a molt curt ter­mini, sense una revo­lució o una llarga tran­sició pel mig. El tècnic ho tenia clar i vet aquí la seva bui­dor i el seu adéu, més enllà de la distància evi­dent amb San­dro Rosell el seu entorn i la seva junta.

Mal­grat el res­pecte escru­polós que mereix la seva decisió d'apar­tar-se i d'allu­nyar-se de l'escena, però, deu ser lícit pre­gun­tar-se com seria avui el Barça si Guar­di­ola no hagués mar­xat. I l'única con­clusió accep­ta­ble és que hau­ria tin­gut els matei­xos pro­ble­mes i no hau­ria pogut apli­car solu­ci­ons gaire dife­rents: a) sense can­viar mol­tes de les cares impor­tants del ves­ti­dor, totes indis­cu­ti­bles per mèrits pro­pis, o b) sense renun­ciar a gua­nyar. El club va optar per la prudència. Esprémer el cicle i evo­lu­ci­o­nar a poc a poc. Tito va ini­ciar la tran­sició en un con­text majo­ritària­ment acrític i Mar­tino la con­ti­nua, però en un con­text hipercrític, difícil de jus­ti­fi­car, no pels resul­tats impe­ca­bles de l'equip, sinó per la falta de rea­lisme dels plan­te­ja­ments. Molta gent es pre­gunta on ens ha de por­tar aquesta tran­sició i la res­posta és bas­tant òbvia. A dei­xar enrere un Barça monolític que ja no podia més, per arri­bar a un Barça poli­va­lent que pugui seguir gua­nyant, men­tre els astres de l'enyo­rada excep­ci­o­na­li­tat no es tor­nin a ali­near.