El do de l'oportunitat
s'imaginen que Mario Hezonja, Guillem Vives o Domantas Sabonis rebessin una invitació dels Heat per disputar alguns partits en l'NBA aquesta temporada a les seves files? És, a grans trets, el símil basquetbolístic del que viurà aquesta setmana Jordi Garcia Pinto a la Riviera Maya. Al golfista gironí (1990) se li ha presentat, en forma de wild card, la possibilitat de participar en un torneig del PGA Tour nord-americà, el circuit més prestigiós i amb millors dotacions econòmiques del món. Serà l'OHL Classic, que es disputa cada any per aquestes dates al camp d'El Camaleón, a Mayakoba (Mèxic).
Havent tancat tot just el seu segon any al Challenge Tour –el 24è lloc final no li ha permès disposar de la targeta completa per al circuit europeu del 2014–, una invitació del principal patrocinador del torneig li ha obert l'accés a un món d'un estadi superior i exageradament restringit. Als 23 anys, disposarà d'una oportunitat que en l'àmbit estatal, i encara més accentuat en el català, han tingut tan sols alguns escollits. Ara caldrà veure si un dels golfistes del país amb més projecció sabrà canalitzar-ho tot o li pesarà el fet de participar en una competició compartint cartell amb gegants d'aquest esport com és el cas de Justin Leonard o Davis Love III. Un somni fet realitat, com ell mateix admet: “Fa deu anys, estava en el green del meu club i pensava: «Estic tirant per guanyar un torneig del PGA Tour.»” La wild card és una empenta, però la resta ho ha de posar ell. Un bon resultat de Garcia Pinto li permetria, a banda d'assolir un bon pessic –per exemple, passar el tall equivaldria en guanys a un Top-3 en un torneig de Challenge Tour–, obrir-se camí en el circuit nord-americà. Això vol dir rebre alguna invitació més i deixar-se veure entre la crème de la crème del golf.
Però dos i dos no sempre fan quatre, i menys en un esport de l'exigència del golf. Potser aparentment no tan física, però sí mental. Qualsevol distracció, mal forat o instant de falta de tensió pot fer-ho anar tot en orris. Ho sap Garcia Pinto, que aquesta temporada ha tastat la glòria –a Kenya, a principi de temporada, va aconseguir el seu primer Challenge–, però també ha palpat la frustració d'un esport de tanta precisió que és immensament complicat reiterar la glòria i els títols. Tant és així que són nombrosos els casos d'èxit prematur que, a la curta, s'han diluït fins al punt de desaparèixer totalment del mapa. La trajectòria del golfista gironí s'ha d'anar consolidant des del treball diari, la seva dedicació abnegada i corroborada per qui l'hagi vist en els camps del PGA Catalunya de Caldes de Malavella i en els seus resultats in crescendo al Challenge Tour. Però que ningú pateixi perquè, passi el que passi aquesta setmana a la Riviera Maya, ell no es desviarà ni un centímetre del seu full de ruta. Un full de ruta que preveu fer passos a poc a poc i ferms, i que té el concepte paciència en el primer punt del decàleg d'aquest futur advocat i ja llicenciat en dret. No té cap pressa per fer el salt a l'European Tour –equivalent al Vell Continent del PGA Tour, però sense tanta dimensió econòmica– perquè, quan hi arribi, vol estar-hi “molts i molts anys”. De moment, ja està tastant el camp d'El Camaleón, adaptant-se a l'ambient d'un torneig amb sis milions de dòlars en premis. I, segurament, en algun moment es fregarà els ulls per creure's que aquell somni d'infantesa ja no és tan utòpic. Qui sap, potser algun dia el farà realitat.