No ens fem trampes al solitari
Fa més de mig segle Dante Panzieri, periodista esportiu argentí, i Carlos Peucelle, subcampió del món amb l'Argentina el 1930 i que, posteriorment, com a tècnic va ser un dels pares de la máquina de River Plate, van fer un treball sobre la tàctica i l'estratègia en la qual es podia llegir, entre altres coses: “En el futbol no existeix ordenació possible que guanyi els partits sense dependre de la capacitat individual dels jugadors. El pla és el jugador i les circumstàncies.” Aquestes dues eines són clau en el treball dels entrenadors: els futbolistes de què disposen i el context. Seria bo tenir-ho en compte quan és fa una anàlisi sobre la feina d'un tècnic. En la mateixa línia, fa mig any, en una conferència a Buenos Aires, un entrenador manifestava davant el seu auditori: “El futbol pertany als futbolistes. Mai, mai ho podem oblidar. Podem tenir clara una idea, com jugar, però llavors l'àrbitre xiula i diu: ‘Comencem', i nosaltres [referint-se als entrenadors] aquí pintem quadres. No pintem res.” Era Pep Guardiola.
El perfil dels jugadors, la fam que tinguin al camp, la seva edat, el seu estat físic, el punt on es trobi la seva carrera i el que han guanyat, entre d'altres, són elements a tenir en compte quan s'analitzen les prestacions d'un equip. Com també ho és si ens trobem en l'inici d'un procés, al bell mig d'un cicle o en la part final d'una època. O si l'herència que es rep és tan descomunal com la que ha rebut Gerardo Martino, per exemple. Perquè les transicions després de grans cicles victoriosos (el Barcelona en té un exemple recent) solen provocar unes turbulències, per culpa de la lògica desacceleració, que ho engoleixen tot i dificulten molt tornar a l'excel·lència. Normalment, i això els ha passat als deu o dotze equips que han marcat una època en el futbol, se solen produir un parell o tres de temporades de transició per tornar a acostar-se al nivell de referència. Seria convenient no perdre de vista aquesta perspectiva quan analitzem l'actual Barça. Com seria convenient no comparar el partit contra l'Espanyol (1-0), per posar un exemple, amb els millors partits del Barça de Guardiola; com no ho hauria estat comparar el joc i el resultat dels equips que va dirigir Pep contra el Racing i el Getafe (tots dos 1-1) el 2008 al Camp Nou, amb un dels millors partits de l'època de Johan Cruyff. No ens fem trampes al solitari.
És cert, l'entrenador té la seva part de responsabilitat en el procés de proposta i construcció de l'equip. A través de la tàctica ha de buscar desordenar el contrari, generar i aprofitar espais, però deixant marge a la llibertat dels jugadors, perquè de l'assimilació (i per a això cal temps), la interpretació i l'execució que en facin ells dependrà el nivell d'èxit. Guardiola, per exemple, creia cegament en les virtuts de generar superioritat al mig del camp i va desenvolupar aquesta idea fins a crear un marc idoni a Messi, portant-lo de la banda al centre. Però tal com va explicar en la seva conferència a Buenos Aires: “Aquesta és la meva idea, que és tan bona i legítima com qualsevol altra.” Peucelle ja deia: “Tots poden ser bons o mals plans. Si s'usen de forma variada i elàsticament poden ser bons,[...] però cap estratègia és bona usada sense interrupció.” Martino està pilotant, de moment, una transició sense turbulències. Sap el que busca, la varietat a què es referia Peucelle, però els canvis necessiten tranquil·litat i bons aliments.