OPINIÓ
El ‘reset' de Messi
Au, tanquem ràpid el dol i l'esquinçament de vestes. Messi s'ha trencat i en té per dos mesos, aquest és el pa que s'hi dóna. Ben pensat, podem assistir al que els americans qualifiquen com a benedicció disfressada. Sí, un tràngol, quedar-se sense el millor jugador del món, però estarem d'acord que aquest ara caic ara m'aixeco dels darrers mesos no convenia gens a ningú. I a banda de lliurar-nos una temporadeta del prematur debat sobre la traïció o fidelitat a l'estil de joc, que ja ens tenia escurada la paciència, cal també deixar les especulacions a banda, oblidar la recerca de culpables i fugir de teories conspiratives dignes de l'assassinat de Kennedy per centrar-nos en un sol aspecte transcendental: Messi ha de fer un reset i rumiar a fons quines rutines, quins comportaments ha variat fins a trobar-se en aquesta dissortada situació. Ell rai, que va conèixer una perllongada estada al cim màxim del futbol, lloc d'honor on no havia arribat cap de les glòries consagrades per la història. Què feia aleshores que no ha fet en els darrers mesos? Doncs tornem al camí conegut i s'ha acabat el bròquil, repassem tots i cadascun dels aspectes que van formar aquell meravellós tot de futbolista, redrecem el camí. Si cal entrenar-se més, s'entrena, que per això viu envoltat dels millors especialistes. Si cal confiar en Juanjo Brau, s'aprèn humana humilitat per refer els ponts trencats. Si cal descansar i deixar de fer tombs pel món en temps de vacances, es comença a dir que no malgrat que caiguin euros a raig. Si aquesta no és una lliçó providencial per aprendre unes quantes lliçons, ja m'explicareu quina podria ser més adient al moment, la circumstància i les dubtoses sensacions dels darrers mesos. I que s'estigui el temps que calgui, que escolti el consell del seu amic Cesc i faci bondat, que d'això també se n'aprèn.
I pel que fa a l'equip, obvi moment de continuar donant la talla sense el màxim representant, de demostrar, com saben fer, que l'absència del millor no condiciona l'extraordinari talent de la resta de la colla, també conscient que cal suar el mateix que el contrari abans d'imposar la seva fantàstica càrrega de talent col·lectiu. Abans de trencar-nos la closca esbrinant si traeixen o no el model d'èxit fent-lo més o menys vertical, els convé tornar a les essències del treball a dojo, de la pressió amunt, de tot allò que ja sabem de sobres i va conformar una època extraordinària que poden encara ampliar. L'evolució de l'innegociable model, segons definició compartida per tots els protagonistes, des de Xavi Hernández a Gerardo Martino, depèn de despatxar la feina sense Messi de la mateixa manera que han fet fins ara. O millor, perquè ara ja coneixen la voluntat i criteri del nou tècnic i la temporada roda cap a la plenitud. L'absència de Messi –i deixem-lo ben tranquil, de passada–, ha de provocar algunes reflexions personals i col·lectives per posar-les en pràctica quan el noi torni, sigui quan sigui, sense presses i a punt per col·laborar quan l'equip es jugui de veritat les garrofes. Fins ara, pensant en el total del Barça, només hem assistit a assajos generals, esperançadors i amb èxit, ben rebuts per la crítica, malgrat cert grau d'impacient protesta dels puristes. A Messi li toca rumiar. Al Barça, jugar sense caure en el parany de traure de passeig aquell incert, horrible espantall de la Messidependència, fals com ell sol.