Les parau­les, algu­nes ben afi­la­des, de Kilian Jor­net en l'entre­vista que publicàvem ahir van coin­ci­dir, para­do­xes de la vida, amb la polèmica que va gene­rar l'enfron­ta­ment que van pro­ta­go­nit­zar David Fernández i Rodrigo Rato al Par­la­ment i, sobre­tot, la icònica imatge de la sandàlia. El dipu­tat de la CUP, col·locat en el seu càrrec per votació popu­lar (un con­cepte, el de la votació, que alguns tro­ben caduc), ha estat qua­li­fi­cat una vegada més de sal­ta­tau­lells, apre­nent de ter­ro­rista, fan­farró i pro­vo­ca­dor pels mit­jans de comu­ni­cació majo­ri­ta­ris a Espa­nya i, compte, també per alguns de Cata­lu­nya. Si els cata­lans, que som els que més hem per­dut amb les grans ope­ra­ci­ons de Caja Madrid i Bankia a Madrid, no podem dir “gàngs­ter” ben alt a la punye­tera cara de Rodrigo Rato pot­ser és que no som tan dife­rents dels espa­nyols dels quals ens volem sepa­rar.

Jor­net, a l'estil de Fernández, com­pa­rava ahir ober­ta­ment el Congrés de Dipu­tats amb la màfia napo­li­tana, una opinió, diria, força com­par­tida. Afor­tu­na­da­ment, ara hi ha algú en un Par­la­ment que s'atre­veix a dir amb tota la vehemència que exi­geix el guió allò que pen­sem molts de per­so­nat­ges com Rato sense neces­si­tat de fer esment a la seva mare, que no en tin­dria cap culpa. Els defen­sors de l'statu quo, des de la dreta i des de l'esquerra (els extrems sem­pre es toquen) s'afer­ren a les for­mes per insul­tar la nos­tra intel·ligència en dir-nos direc­ta­ment a la cara, i sense anestèsia prèvia, que Rato no merei­xia aquell tracte. Les dades publi­ca­des sobre els ajuts públics a la banca, els des­no­na­ments i les pre­fe­rents només són la punta de l'ice­berg de l'uni­vers Bankia, col·labo­ra­dor neces­sari de la ficció de l'Espa­nya que es va inven­tar Aznar i que ha por­tat tot un estat, i els seus ser­veis soci­als cor­res­po­nents, a la ruïna.

I, heus aquí nosal­tres, els cata­lans, que ara resulta que hem de tenir llàstima d'un home que va pre­si­dir l'FMI just abans (fins al 2007) que tot occi­dent patís la crisi més sal­vatge dels últims cin­quanta anys.

La nos­tra lli­ber­tat, si és que la volem, depèn de des­truir democràtica­ment les enclu­ses sobre les quals Espa­nya bas­teix la seva ocu­pació: l'eco­no­mia, la política, la justícia i ara també la cul­tura. Nor­mal­ment, quan ve algun senyor d'aquests de Madrid a una ins­ti­tució cata­lana, sobre­tot econòmica, se li sol lle­par el cul amb gran delit. Són gri­paus que ens hem d'empas­sar els que ens ho mirem des de la bar­rera, però quan final­ment tenim l'opor­tu­ni­tat d'assis­tir a aquesta suc­cessió de croc­hets a algú com Rato el que és incom­pren­si­ble és que aquí sor­tim a defen­sar-lo amb el cap cot, com xaiets al llin­dar de la dego­llació.

Kilian Jor­net i David Fernández veuen el món des d'un prisma simi­lar. El pri­mer té la valen­tia d'expli­car la seva visió política als mit­jans i el segon té l'obli­gació de fer-ho i actuar a les ins­ti­tu­ci­ons. És impos­si­ble que tots els que han tret pro­fit de les desgràcies ali­e­nes o s'han enri­quit amb els nos­tres impos­tos ho paguin, però almenys que no ens facin posar una catifa de roses cada vegada que la noblesa finan­cera ve a visi­tar-nos. Si no, quan vagi a robar un banc jo també exi­giré pri­mer que no se'm jutgi i, després, que se'm tracti amb elegància i exqui­si­desa.