Si aquest Barça és on és, en essència, és per tot el que ha guanyat. Certament també ha fet un joc característic que ha estat el seu ADN, un joc basat en la possessió de la pilota. Però possessió sense guanyar no val per a res, per a res, de res.

La possessió en si mateixa tampoc és el mannà victoriós. No serà que no hem vist partits tediosos, avorrits, de molta possessió i nul·la profunditat de joc. D'anar-la tocant sense vistositat, sense preciosisme, sense efectivitat, sense rematada.

El Barça de Tata manté el bloc de sempre, un bloc que s'ha envellit. Hi ha Neymar, afortunadament, que la toca com els àngels encara que no és cap killer de l'àrea. Però aporta molt, molt, i desborda com ningú.

Per què, doncs, aquesta remor de fons qüestionant l'entrenador, l'equip i el joc que fa? Per quin motiu aquesta necessitat d'autotorturar-se, de no gaudir del millor inici de la lliga de la història blaugrana? Hi ha un tipus de culer a qui agrada patir, que és bord i covard per naturalesa, que es refugia en la mediocritat, que viu de misèries alienes i d'explotar pors atàviques.

Deixem de tocar els nassos constantment i acompanyem l'equip i els registres que aconsegueix. Deixem tranquil Tata Martino que faci la seva feina i posem l'accent en tot allò que funciona, que no és pas poca cosa.

Hi ha un perfil de culer que està malalt, que és pobre d'esperit i que viu en la insatisfacció permanentment. A veure si una vegada per totes deixem enrere aquesta manera de ser i aprenem a assaborir la vida i el millor moment de la història del Barça.