Un heroi de vint anys
el més ràpid del món. Deixem que respiri
La majoria no coneixem la sensació de pujada d'adrenalina que causa guanyar un campionat del món, bàsicament perquè no l'hem guanyat ni ho farem. Però qui hagi guanyat alguna cosa, encara que sigui una cursa menor, o un partit important, en tindrà una idea. Demà Marc Márquez no tindrà una pujada d'adrenalina com la de diumenge passat a Xest, però estic segur que mai no haurà viscut una jornada com la que li preparen a Cervera i que això, a casa seva, el farà immensament feliç. Una felicitat diferent a la del títol, una sensació més íntima, gens alimentada per la competitivitat, del confort que proporciona estar acompanyat dels teus, dels més propers. El que passa és que demà els seus propers seran molts. Els que són de Cervera, els que s'acostaran a Cervera i els que s'ho miraran per televisió. Tots amb els ulls posats en una persona de vint anys que parlarà, saltarà i ballarà amb tanta naturalitat com cargola el puny del gas a la sortida d'una ràpida a 240 per hora.
Marc Márquez té vint anys i ha guanyat totes les categories del mundial de motociclisme. Això no ho pot dir ningú. Als 20 anys, és un ídol de masses, un exemple, el mirall on es volen reflectir els nens que saben que s'ha passat mitja vida en competició. Si fos fill meu, confesso que tindria un cert vertigen, perquè la responsabilitat que recau sobre ell és enorme, impròpia d'un jovenet de la seva edat del segle XXI. Sí, els nostres avantpassats es casaven als 20 anys i als 25 ja tenien tres mainades a casa, però anaven a peu o amb bicicleta, no veien televisió perquè no en tenien, la paraula que comença per inter- que feien servir més no era internet sinó interminable (aplicada a la cua del racionament) i el món no era global sinó ben local.
Vull dir que anem amb compte. Als de la meva generació us demano que retrocedim deu, vint o trenta anys i penseu com érem, què fèiem i quines responsabilitats teníem als vint anys. I a partir d'aquí, siguem justos quan jutgem els nostres herois de vint anys, perquè Marc Márquez és un superpilot, però fins ara tot li ha vingut força rodat perquè no ha parat de créixer. A partir d'ara, les comparacions amb ell mateix les pot perdre totes a menys que guanyi un títol rere l'altre. I un cop arribat al màxim nivell, no podem confondre la il·lusió de continuar guanyant amb l'obligació. És aquella màxima que costa més mantenir-se que arribar.
Hem conegut fenòmens de l'esport que ho havien guanyat tot amb vint anys o poc més i que han tingut una llarga carrera. També d'altres que ho tenien tot per marcar una època, però no van resistir la pressió i es van deixat anar. Marc Márquez té un entorn personal excel·lent i, sobretot, una il·lusió encomanadissa per continuar posant-se reptes. Si entenem que només n'hi ha un que guanya i no el pressionem, tenim somriure permanent per a anys.