O roden caps o a Mes­ta­lla la vida no avança. Les deci­si­ons dràsti­ques són la millor car­nassa per al públic impa­ci­ent i a València fa temps que s'han ins­tal·lat en aquest joc de les cadi­res que difícil­ment l'ajuda a fer camí. I menys en el con­text econòmic que viu el club del Túria, amb les obres del nou estadi atu­ra­des i obli­gat a des­fer-se dels seus millors actius tem­po­rada rere tem­po­rada. Miros­lav Djukic fa només 162 dies que és al cap­da­vant del pri­mer equip i, si no fos per la pro­mesa expressa del pre­si­dent, Ama­deo Salvo, de man­te­nir-lo, ja seria història. El pro­jecte del serbi avança a bat­ze­ga­des i a costa de ter­cers, perquè el tècnic segueix, però ho fa en soli­tari després que la gui­llo­tina s'hagi cobrat aquesta set­mana el cap de Brau­lio Vázquez, que des del 2010 tenia un dels càrrecs més des­a­graïts de tot el fut­bol esta­tal, el de direc­tor espor­tiu del València.

Amb la seva etapa ja tan­cada, per al valen­ci­a­nisme Brau­lio ha fet una tasca dis­creta. Per al públic de Mes­ta­lla el seu equip sem­pre sem­pre està obli­gat a més. És com si Rafa Benítez, El Piojo López, Gaiza Men­di­eta i Fabián Ayala esti­gues­sin en un horitzó molt més pro­per del que en rea­li­tat estan i com si la gent no fos cons­ci­ent que el seu equip ha estat en runes, amb risc de des­a­pa­rició.

El gran pecat de Brau­lio ha estat no acon­se­guir un pro­jecte campió en aquest con­text, no con­ver­tir el València en una alter­na­tiva de poder al Barça i el Madrid. Se li retre­uen alguns fit­xat­ges, com els d'Aly Cis­sokho, el de Fer­nando Gago i el de Víctor Ruiz, que no han tin­gut l'efecte que s'espe­rava d'ells. I sí, ni el francès ni l'argentí ni tam­poc el català han estat nego­cis rodons, però Vázquez, un home de per­fil baix, gens estri­dent en les seves decla­ra­ci­ons, però crec que força cohe­rent i asse­nyat, també pot apun­tar-se punts a favor amb l'arri­bada de Tino Costa, per qui va pagar 6,5 mili­ons d'euros per ven­dre'l tres anys després i amb un ren­di­ment accep­ta­ble a l'Spar­tak de Mos­cou per 6; el fit­xatge de Jonas, fut­bo­lista franquícia ara mateix per qui van pagar uns escas­sos 1,2 mili­ons d'euros quan no era gaire cone­gut, i d'altres que també han tin­gut bona volada a Mes­ta­lla com els de João Pereira (3,8 mili­ons d'euros), Adu­riz (4), Ricardo Costa (lliure) i Diego Alves (4). Fins i tot deixa bon gust de boca el d'Adil Rami (6), que dei­xarà el club per la porta del dar­rere i bara­llat amb tot­hom.

Com tots els direc­tors espor­tius del món, Brau­lio Vázquez ha tin­gut encerts i erra­des i per això la seva feina s'hau­ria d'haver mesu­rat amb pers­pec­tiva, des d'una glo­ba­li­tat. En els tres anys de la seva gestió el club ha venut per valor de 190 mili­ons d'euros i ha com­prat per la mei­tat. Pel camí han que­dat fut­bo­lis­tes com Villa, Silva, Mata i Sol­dado, i Vázquez ha hagut de bus­car relleus en mer­cats menors com França, Por­tu­gal i el Bra­sil. S'han venut juga­dors con­tras­tats per fit­xar-ne d'altres amb poten­cial per explo­tar, adqui­si­ci­ons entre 3 i 7 mili­ons d'euros, amb un risc d'adap­tació alt en alguns casos i l'equip ha estat com­pe­ti­tiu. Pot­ser no per a la des­me­su­rada exigència de Mes­ta­lla, però sí per a la nova rea­li­tat que ha d'assu­mir el València.